En aquest país, des de fa anys, governar ha esdevingut una forma creativa de no resoldre res. Es governa anunciant, no fent. I l’alcalde Collboni, com tants altres, ha convertit l’Ajuntament de Barcelona en un laboratori de PowerPoint, proves pilot i propaganda institucional finançada, és clar, pels nostres impostos. A la mínima que pot, promet un futur esplèndid i llunyà, sempre que no demanin solucions concretes per als problemes que ens abracen avui. Literalment.
A Barcelona, la calor ja no és només un fastigueig: és una amenaça. L’estiu s’ha tornat cada cop més insuportable, i no només pel canvi climàtic en abstracte, sinó també per les particularitats geoclimàtiques molt concretes d’aquesta ciutat.
Les temperatures nocturnes són insuportables i la humitat elevada converteix les nits en una sauna immòbil. Solucions? Cartells. Refugis climàtics, diu. I el truc és que aquests refugis ja existien: biblioteques, centres cívics, jardins. L’únic nou és el cartellet. En alguns casos ni tan sols obren fora de l’horari habitual. Però Collboni creu que una ciutat es pot ventilar a cop d’eslògan.
Un d’aquests dies, en plena canícula, va aparèixer un cartell a la porta del parc i un altre a la biblioteca del barri: “Refugi climàtic”. Un espera trobar-hi pingüins i ventiladors. El que troba és allò de sempre. Si la biblioteca tanca a les 21 h, l’etiqueta de refugi no val ni el cost del vinil. Això sí, ens prometen simulacres de com es viurà quan arribem als 50 °C. Magnífic! No solucionen els 27 ° C d’avui a la nit, però ja estudien l’infern del 2050… que ni tan sols és evident que s’hi arribi.
Es diria que els responsables municipals ignoren (o fingeixen ignorar) una evidència fonamental: el problema no és només la temperatura màxima, sinó la mínima. A molts punts d’Espanya, el cos humà recupera l’alè gràcies als descensos tèrmics nocturns. A Barcelona, en canvi, vam passar de 26 °C a… 22 °C, com el dimarts passat 29 de juliol. Quatre graus de diferència. Amb humitats del 65, 70%. Això no és nit, això és tortura.
No és ciència oculta. L’anomenat “índex de calor” ho explica molt bé: no n’hi ha prou amb mesurar els graus del termòmetre, cal considerar la humitat. Amb 30 °C i un 40% d’humitat, la calor es nota, però és tolerable. Si la humitat puja al 70 % (cosa freqüent aquí), la temperatura percebuda escala a 36,9 °C. I si arribem als 35 °C reals, amb aquest mateix 70 %, el cos sent una temperatura ja propera als 50 °C que vol testar Collboni. No cal que la temperatura pugi més en el futur: amb la humitat d’avui ja estem en zona de perill.
Segons l’Humidex canadenc, amb 22 °C i un 75 % d’humitat (nit estiuenca a Barcelona), la sensació tèrmica és de 27,5 °C. Qui pot dormir així? Com s’hi estudia, com es treballa, com es viu? Si afegim la densitat urbana, la manca de ventilació natural, les places dures de ciment que refracten la calor fins ben entrada la matinada… el panorama és desolador. Però no per als que governen, és clar, que als seus despatxos tenen aire condicionat i finestres que no donen al carrer.
Què fer, doncs? Doncs una cosa tan senzilla —i tan oblidada— com actuar.
Primer, atenuar l’efecte “illa de calor” que converteix Barcelona en una paella: més arbres, més verd a façanes i cobertes, i menys obsessió per les places dures, que haurien de passar a la història juntament amb els pantalons de campana.
Segon, ajuts reals (no subsidis promesos en rodes de premsa) per a l’aïllament tèrmic d’habitatges i per a la instal·lació de ventiladors o aire condicionat. On? On es necessiti més: per edificis, per barris, amb criteris socials, sanitaris i climàtics.
Tercer, apostar de debò per una producció local d’energia solar, descentralitzada, que permeti fer servir aquests dispositius sense arruïnar-se a la factura elèctrica. La gran revolució urbanística que necessita Barcelona és adequar edificis, barris sencers, amb millors aïllaments i electricitat d’origen solar a cost marginal produïda als mateixos edificis, més les cortines, les cobertes, els espais verds locals i el reforç d’arbrat en tot el possible.
Això seria governar amb sentit comú. Això seria preparar-se per al present, no fer teatre amb el futur. Perquè el futur, encara que ho ignorin els cartells de l’Ajuntament, ja és aquí: en els que no poden dormir, amb la gent que va a la feina arrossegant-se per aquest motiu, per l’infern nocturn de tants nadons i gent gran, amb poca adaptació a l’exigència tèrmica.
I liquideu d’urgència les places dures d’una vegada per totes, canvieu progressivament el paviment per una altra de color clar que retingui pitjor la calor. Combati de debò la bombolla de calor, especialment el nocturn, que és Barcelona. En definitiva, feu urbanisme climàtic, però de veritat.
Allò que necessitem: arbres, ombres, ventilació, energia solar. El que tenim: ciment, calor acumulada i màrqueting municipal. #RefugisClimàtics #Barcelona Share on X
Loading ...
