Es tracta d’un fenomen que no deixa de sorprendre, especialment perquè els nord-americans han sempre considerat que tard o d’hora, la resta del món s’americanitzaria.
De fet, en l’ordre mundial que Washington va construir després de la Segona Guerra Mundial, el model de vida nord-americà apareixia com la meta de qualsevol societat. I efectivament, va servir per inspirar a innombrables líders polítics i països sencers al voltant del món, contribuint a vèncer el seu model antagònic soviètic.
Però ara, són els Estats Units els que s’assemblen amb, i aspiren, a ser més com altres països. I més concretament, amb els seus cosins europeus.
Part d’aquest fenomen s’explica per una recerca conscient dels líders nord-americans i de l’opinió pública de país. Però una altra part no, i cal buscar-la en causes més profundes, que estan desestabilitzant la societat nord-americana.
Educació pública, accés a la sanitat, prestacions socials familiars… Encara que tot just ha passat uns mesos a la Casa Blanca, Joe Biden està donant mostres per tot arreu que vol fer avançar el seu país en la direcció dels estats del benestar europeus.
Tot això pagat en part amb impostos progressius i especialment sobre els més rics, un tabú absolut fa tan sols uns pocs anys a Amèrica.
Però aquesta oferta política s’explica en part perquè la demanda existeix. Les generacions més joves de nord-americans es posicionen cada vegada més a l’esquerra de l’espectre ideològic.
Així, 7 de cada 10 “milennials” (la generació nascuda entre 1980 i finals dels anys 90) declaren que votarien per un candidat “socialista”, cosa que als Estats Units vol dir, en principi, un social-demòcrata en termes europeus.
7 de cada 10 “milennials” nord-americans (els nascuts entre 1980 i finals dels anys 90) declaren que votarien per un candidat “socialista”
Al seu torn, els models de referència en matèria econòmica entre la intelligentsia demòcrata són economistes europeus de centre-esquerres com Keynes, o fins i tot més agressius com el francès Thomas Piketty.
L’acostament a Europa no acaba en l’economia.
Durant dècades Estats Units ha estat el guardià de la pau mundial, i els nord-americans han percebut aquest paper com a natural de l’estat de país. Però les enquestes dels últims anys apunten que el rebuig a la guerra en els Estats Units està arribant ja a nivells dels països europeus.
Es tracta a més d’un aspecte compartit entre republicans i demòcrates: va ser Trump qui va anunciar la seva intenció de retirar la totalitat de les tropes nord-americanes de l’Afganistan, però Biden qui l’ha acabat portant a terme.
Altres aspecte clau d’aquest gir a l’europea es troba en els nivells de natalitat dels nord-americans. Són els més baixos mai registrats.
Amb una mitjana d’1,73 fills per dona en edat fèrtil abans de la pandèmia, s’acosten ja a la taxa mitjana de la Unió Europea, que se situava llavors l’1,56. Al seu torn, la immigració que arriba al país també està disminuint i convergint amb els nivells europeus.
La suma d’aquests dos factors està generant el menor creixement demogràfic dels Estats Units des dels anys 30.
El mateix fenomen d’europeïtzació es detecta en les creences religioses dels nord-americans. Tradicionalment considerats com el poble occidental més creient, en els últims deu anys el cristianisme està retrocedint a una velocitat accelerada.
Altres canvis que es detecten en les estadístiques afecten a fets culturals que ens semblen tan americans com tenir cotxe propi o traslladar-se d’un estat a un altre amb freqüència.
Cal preguntar-se què passarà si aquestes tendències continuen avançant en els propers anys? Si els Estats Units perden les seves especificitats, perdran també la seva posició de primera potència mundial? Es convertiran en un país estancat com ho són els seus socis europeus?
Si perd les seves especificitats, perdrà també Estats Units la seva posició de primera potència mundial? Share on X
Loading ...
