Durant la major part de la seva existència sobirana, els Estats Units han menat una política exterior aïllacionista, limitant-se en general a intervenir en la resta del continent americà.
Les excepcions són comptades, i inclouen la guerra hispana-americana de 1898 amb la invasió de les Filipines (tot i que aquesta estava estretament vinculada a l’objectiu principal, que era Cuba), i la intervenció a Europa a les acaballes de la Primera Guerra Mundial.
Aquesta última en particular deixà un mal sabor de boca a l’opinió pública nord-americana, fins al punt de contribuir decididament al fracàs de la iniciativa de la Societat de Nacions del president Woodrow Wilson, el pare fundador de l’intervencionisme liberal.
El president Franklin D. Roosevelt hagué de fer mans i mànigues per convèncer els seus conciutadans d’implicar-se en la Segona Guerra Mundial. Però quan ho aconseguí, la intervenció nord-americana recuperà un caràcter wilsonià. Això és, es fonamentà en la missió única dels Estats Units com a “força del bé” que actua en favor de la humanitat en el seu conjunt.
Decidits a no desvincular-se dels afers exteriors per evitar un desgavell similar al que seguí el Tractat de Versalles amb l’auge dels totalitarismes, als Estats Units emergí un consens entre els dos grans partits polítics perquè el país actués com el “gendarme del món” en nom de la dignitat i llibertat dels homes.
Des del 1945, any de la mort de Roosevelt, tots els presidents nord-americans, independentment del seu signe polític, han seguit el mateix guió amb escasses variacions.
Tanmateix, el consens ciutadà rere aquesta política intervencionista s’ha anat erosionant a mesura que els seus costos s’han anat fent evidents (la guerra de Vietnam fou un primer i traumàtic cop) i els perills existencials als Estats Units desapareixien (caiguda de la Unió Soviètica).
Des de començaments dels anys 2000 aquesta tendència s’ha accelerat encara més ràpidament, ja que l’islamisme que sorgí a partir dels anys 1980 i que es manifestà amb tot el seu horror l’onze de setembre del 2001 no suposava una amenaça equiparable a la de l’URSS comunista i dotada d’armes atòmiques.
Les guerres de l’Iraq i Afganistan contribuïren especialment a la crisi dels Estats Units com guardià de l’ordre lliberal internacional, i ja sota el primer mandat del demòcrata Barack Obama una part important del Partit Republicà adoptà una posició antiintervencionista.
El 2016 aquesta tendència manifestà un ampli suport popular en escollir per primer cop des del 1933 (l’any d’elecció de Roosevelt) un president de tendència obertament aïllacionista, Donald Trump.
És cert que, a la pràctica, Trump no deixà d’intervenir a l’exterior: durant el seu mandat, incrementà el seu suport a Taiwan, seguí recolzant els kurds al nord de Síria, mantingué la lluita contra Estat Islàmic iniciada per Obama i realitzà diverses iniciatives diplomàtiques tant a l’Orient Mitjà (acords d’Abraham) com amb Corea del Nord.
Això no obstant, és igualment cert que Trump sacsejà algunes de les bases sobre les quals els Estats Units havien construït l’ordre internacional de la postguerra.
Les més evidents foren la posada en dubte de la viabilitat de l’OTAN si els aliats no incrementaven la despesa de defensa (l’experiència recent d’Ucraïna ha demostrat que Trump tenia raó) i el menyspreu verbal envers els principals socis econòmics, començant per la Unió Europea (tot i que l’actual president Joe Biden ha demostrat ser encara més agressiu que Trump, vegeu la Inflation Reduction Act).
Avui, Biden ha marcat el retorn a l’ortodòxia liberal en termes de política exterior. Però el gran dubte que plana és què faria Donald Trump si tornés a la Casa Blanca l’any vinent, una possibilitat a hores d’ara ben real.
El suport polític i popular a la guerra d’Ucraïna va caient a mesura que el conflicte s’estanca, i una ala cada cop més radicalitzada dels progressistes vol trencar amb l’ajuda incondicional de Washington a Israel. Els nord-americans veuen la Xina amb creixent suspició, però d’aquí a voler defensar Taiwan hi ha un llarg camí a recórrer.
A més, mantenir o inclús expandir les forces armades més poderoses del món podria complicar-se en el futur pròxim per a un país que té actualment un dèficit públic de prop del 6% del seu PIB, i un endeutament que ja depassa el 120% (més important per exemple que l’espanyol).
En definitiva, davant dels nombrosos reptes i limitacions tant interns com exteriors, la temptació de “retirar-se del món” que el pròxim president dels Estats Units tindrà serà la més intensa des de la Segona Guerra Mundial.
Loading ...
