Els fets són inexorables. La darrera compareixença pública del president del govern, a través d’una entrevista a la SER, anunciant mesures en relació amb els mitjans de comunicació i donant suport al fiscal general de l’Estat fins i tot en la hipòtesi que sigui processat pel Suprem, són les últimes gotes d’un got que ja vessa: el de la destrucció de l’estat de dret i la seva inviabilitat mentre Sánchez continuï les seves polítiques.
Naturalment, una opció tan greu no ha nascut d’avui per a demà, sinó que és fruit d’una acumulació de fets. Podem constatar-ho amb l’Informe Mesias (Intel·ligència de Marca Espanya) i el seu índex de bon govern del període 2005-2022. L’informe diu literalment que “s’aguditza la crisi institucional que pateix Espanya i s’agreuja el declivi de la política espanyola. El 2022 Espanya ha registrat una caiguda generalitzada de totes les dimensions del bon govern, a excepció d’una, amb una especial intensitat en les dimensions d’estat de dret i estabilitat política”.
També afegeix que “la democràcia espanyola està en zona de perill” a causa del deteriorament de l’estat de dret, conseqüència de l’erosió de drets i llibertats bàsiques, les pressions a la llibertat de premsa, l’afebliment de les institucions i la vulneració constant dels preceptes constitucionals.
L’Índex del Bon Govern “assoleix el 2022 el segon pitjor valor de la sèrie històrica”, considerant que l’altre pitjor va correspondre a l’any 2020, a causa de la pèrdua de drets i llibertats de la població com a conseqüència de la gestió de la pandèmia realitzada pel govern. “L’estat de dret ha registrat el 2022 el mínim històric de la sèrie. L’estratègia de fragmentació i polarització de la societat ha deteriorat greument la convivència del país, i l’estabilitat política ha perdut 12 llocs, situant-se en el lloc 96 sobre 147 països del món”. Aquesta anàlisi, que paga la pena llegir en l’extensió de les seves 100 pàgines, és una bona fotografia de la situació, però hi ha més coses:
Brussel·les ha situat el focus en Espanya en més d’una ocasió, durant la reforma de la malversació o la llei del “només sí és sí” i en la renovació dels càrrecs del poder judicial fins a assolir el pacte, aconseguit en gran mesura per la pressió de la mateixa Comissió.
L’amnistia és un altre element fort de controvèrsia i, sense entrar entre els que es posicionen a favor o en contra, sí que cal dir que és una evidència que incompleix la condició necessària definida per la Comissió de Venècia. Amnistia sí, però només quan és aprovada per àmplia majoria o per consens, cosa que certament no és el cas espanyol.
El Tribunal Constitucional ha quedat desacreditat i, amb ell, tota idea de constitucionalitat que pugui regular. La sentència sobre l’avortament, l’amnistia encoberta als polítics socialistes per l’escàndol dels ERO d’Andalusia, l’actuació com una instància que corregeix el Tribunal Suprem usurpant funcions que no li competeixen, l’aplicació del “dret creatiu”, menystenint la pròpia jurisprudència del TC, la pràctica dels magistrats governamentals de no apartar-se d’aquells casos en què estan contaminats pels seus antecedents… Tot això ha destruït fins a nivells mai vistos el prestigi del TC.
Una altra instància important de la justícia, com és la Fiscalia General de l’Estat, també és arrossegada per la polèmica i les actuacions arbitràries que afecten l’actual fiscal i la seva predecessora i protectora, Dolores Delgado. En l’àmbit legislatiu, un seguit de pràctiques fan que les lleis siguin tramitades de manera fraudulenta. Per exemple, utilitzant textos legals que no tenen res a veure amb el tema que s’emmascara i s’aprova en contextos ben estranys a la seva naturalesa. És el cas, per exemple, de l’intent de suprimir la potestat del Senat per limitar la teulada de despesa. I aquesta és una altra: l’intent sistemàtic de reduir el Senat al no-res perquè no està controlat pel govern, traint així un principi fonamental de la Constitució que assenyala que ambdues cambres representen la sobirania nacional.
Aquestes pràctiques irregulars s’estenen a l’abundància injustificada de la figura del decret llei, de la declaració d’urgència, a convertir projectes de llei en proposicions per evitar un debat parlamentari en bones condicions o la guillotina que exerceix la mesa del Congrés controlada pel govern. El govern funciona sota el principi que el seu president determina allò que ha de ser aprovat i el Congrés ho ha de refrendar necessàriament, prescindint en aquest procediment del Senat i d’altres instàncies que han d’informar les lleis, com el Consell d’Estat o, en determinats casos, el Consell General del Poder Judicial. El que estableix l’article 66.2 de la Constitució espanyola, sobre que les Corts Generals controlen l’acció del govern, és una entelèquia.
El govern ha convertit les sessions de control en una crítica sistemàtica a l’oposició i acostuma a no respondre el contingut del que se li planteja, deixant així al ciutadà desproveït de tot criteri. Sánchez, per exemple, parla molt de la seva dona, però s’ha negat a donar gens ni mica d’informació positiva que justifiqui les desqualificacions que fa.
El resultat de tot plegat és que The Economist, en el seu informe sobre Espanya, assenyalava que el país ha passat de ser “una democràcia plena a una democràcia defectuosa”. Tres de les quatre associacions judicials han denunciat davant la Comissió Europea “el risc clar de violació greu de l’estat de dret”. I totes les associacions judicials, inclosa l’habitualment partidària del govern, Jueces por la Democracia, van emetre un comunicat conjunt refusant les comissions d’investigació del Congrés sobre un suposat lawfare.
La falta de transparència necessària per al bon govern és un vici ja estructural, al qual s’afegeix el deteriorament dels drets humans relacionats amb la immigració, com ha posat en relleu enterrar la greu violació que es va cometre en un intent massiu de saltar la tanca de Melilla.
Loading ...
