Estat d’alarma: De la incompetència a la institucionalitat per majoria aclaparadora

El nou estat d’alarma és un doble fracàs. El de les polítiques seguides pel govern espanyol i molts dels governs autonòmics al seu aire, i el de l’Estat de Dret

A Alemanya, un estat realment federal amb una situació molt millor que l’espanyola, la primera ministra Merkel ha establert exigents mesures federals per tot el país, sense detriment d’altres de caràcter estatal, tot i la diferent situació de cada land. A Espanya el govern s’ha posat de perfil, i estableix una nova situació d’excepcionalitat que deixa en mans de les comunitats autònomes, però sense un pla i estratègia conjunta. Es critica la Unió Europea perquè no té capacitat normativa per adoptar una política comuna en relació amb la pandèmia, i a Espanya, on tal cosa és possible, el govern Sánchez és poc més que un espectador.

D’altra banda, torna a congelar el Congrés mig any en una decisió que, per a molts juristes, inclosos antics membres del Tribunal Constitucional, és contrària a la Constitució, que estableix un termini màxim de 15 dies prorrogables per acord del Congrés. És un pas més cap a la desvirtualització de la democràcia i l’Estat de Dret, i per aquesta raó constitueix un precedent perillós. Caldrà veure què diu una altra vegada la Unió Europea, que ja va frustrar l’intent de manipular l’elecció dels jutges del Poder Judicial.

Però abans d’arribar a aquest estat de coses, era- segueix sent- necessari contestar a una qüestió bàsica: Com hem arribat a aquest nou gran fracàs? Si no coneixem el que ha fallat és impossible que sortim del cercle viciós que una i altra vegada ens portarà a noves i calamitoses restriccions.

Un exemple clar dels errors que es produeixen quan no hi ha una revisió dels fets previs es troba a Catalunya. Aquesta comunitat va establir el tancament de bars i restaurants durant 15 dies, amb una indemnització total per establiment de 1000 a 1500 euros. És una solució ruïnosa. Doncs bé, la propagació de l’epidèmia ha continuat acceleradament. Els efectes del tancament han estat nuls o marginals.

Aquests són sota el meu punt de vista els principals errors de la política seguida contra l’Covid-19:

• Unes intervencions contundents molt tardanes, que arriben, un cop més, quan el Sar-Cov-2 ha fet saltar totes les barreres.
• L’excessiu retard en conèixer els resultats de les PCR, que impedeix que els contagiats no segueixin transmetent la malaltia.
• Però encara més accentuat, el rastreig insuficient de les cadenes de contagi.
• L’aplicació d’una gestió i metodologia de rastreig que identifica de manera molt parcial els contactes no estableix bé els focus; per exemple, subvalora la transmissió en el transport públic.
• Els insuficients recursos de control per garantir un efectiu compliment de la quarantena per part de les persones afectades.
• Una informació confusa, deficient i insuficient. És el cas, per assenyalar un exemple, de l’obligació de guardar quarantena per part dels que hagin estat en contacte amb un contagiat, encara que la prova de PCR doni negativa.
• Les conseqüències de la confusió en la disciplina dels ciutadans necessària per complir amb les normes.
• L’absència d’interlocució del Ministeri de Sanitat amb les Organitzacions de Metges, als qui simplement ignora, com ha explicat l’Organització Mèdica Col·legial.
• L’oblit de tota mesura tècnica per frenar el coronavirus, especialment la seva propagació mitjançant aerosols. Afecta a molts i diferents plànols de la qüestió, a la situació i mesures sobre el transport públic, a la inexistència de protocols obligatoris per a la ventilació natural, com els que l’OMS disposa, la falta d’incentius, inclosa la informació sobre mitjans eficaços antivirus, com la llum ultraviolada, la ventilació amb filtres antivírics, el mesurament de C02 en locals tancats per verificar l’estat de la ventilació. Així, amb dades per sota de les 700 ppm i ja no diguem si resulten inferiors a 500 ppm la transmissió per l’aire és molt improbable si es fa servir la mascareta i la distància és l’adequada. Aquest tipus d’enfocament, i altres més, haurien facilitat el manteniment restringit, però sense tancament, de moltes activitats econòmiques. Tot el que sigui coneixement objectiu de la propagació permet un millor control.
• L’oblit de l’potencial de la protecció civil, que tot just si s’ha utilitzat, per prevenir, informar i controlar. Hi ha aquí un immens i beneficiós capítol per explorar.
• Finalment, la manera deficient com s’han abordat les actituds de grups d’irresponsables que moguts per un irrefrenable impuls festiu han actuat com a grans contagiadors de grup. No són meres infraccions administratives, sinó veritables atemptats contra la salut pública, i com a tal han de ser tractats. Això i la necessitat d’augmentar el capital social en termes de responsabilitat social. El famós filòsof de la quotidianitat Byung-Chul analitzava en un text recent com els bons resultats del Japó, Corea de Sud, Taiwan, Singapur i Hong Kong, no radicaven només -que també- en l’eficàcia de les seves polítiques públiques, sinó en el comportament i responsabilitat col·lectiva dels seus ciutadans. Aquest és un altre capítol inèdit, quin abordatge permetria avançar en molts altres aspectes de la vida comuna.

Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS

 Loading ...