La fràgil teoria de Sánchez construïda a posteriori per justificar la seva continuïtat en el govern a força d’una extensa coalició pot haver-lo conduït a ell i al propi partit a un carreró sense sortida. Si Sánchez fracassa, la situació del PSOE serà molt difícil perquè, d’una banda, ha arrasat, com ja va fer Zapatero, amb totes les personalitats amb capacitat de destacar políticament, i perquè els costos del que haurà generat la seva política tardaran temps a ser digerits.
I és que la coalició està formada per Sumar, que al seu temps vol dir IU, Mas País, Partit Comunista, En Comú Podem i altres grups menors, més UP, que ja pràcticament han anat a la muntanya, BNG, Compromís, Coalició Canària, PNB, Bildu, ERC, i JxCat. Més d’una desena d’organitzacions d’interessos no sempre conciliables resultava d’entrada de difícil conducció. Aquest procés ja de per si poc creïble es complica a partir del moment que la peça mestra de tota la construcció és l’amnistia.
La llei tal com estava redactada i va entrar al congrés, ja presentava nombroses dificultats, com van posar en relleu les lletrades de la Comissió de Justícia del Congrés. Concretament, perquè les Corts no tenen atribucions per aprovar-la i per vulneració dels principis de seguretat jurídica, igualtat davant la llei i exclusivitat del poder judicial. Sánchez podria pensar que, passat el tràmit parlamentari i malgrat els recursos d’inconstitucional, el TC format per una majoria d’amics polítics sense manies la donaria per bona. Però hi havia més, i aquest “més” ara es fa molt evident. Es tracta de la Unió Europea.
Junt amb totes aquelles qüestions, l’article 4 de la disposició establia una sèrie de restriccions per als jutges que eren incompatibles amb la independència del poder judicial. I aquest és un factor que pesa en una Espanya cada vegada més percebuda com a poc complidora de l’equilibri de poders. La petició de l’arbitratge del comissari de justícia de la Unió i la primera reunió entre Bolaños i González Pons ho constaten per la naturalesa insòlita del fet i que no fa altra cosa que exacerbar l’atenció amb què Parlament i Comissió es miren la situació de la justícia a Espanya.
Ara després de la derrota propinada per la iniciativa de Junts, el panorama es complica més. Disposen d’un mes per negociar, però les dues parts tenen un marge de maniobra molt petit. Ni Sánchez pot retrocedir gaire més, ni JxCat pot acceptar un text que sigui pràcticament igual al que ara ha tombat.
L’alerta europea ja fa molt de soroll. La Comissió de justícia i Llibertats del Parlament Europeu va incorporar ahir una esmena al text que està preparant, que prohibiria als governs estatals concedir amnisties i indults per delictes de malversació i corrupció. El fet és tant o més significatiu perquè aquesta Comissió està presidida per un destacat membre del PSOE, l’exministre Juan Fernando López Aguilar. El vot negatiu dels socialistes no va aconseguir aturar una derrota que augura un mal futur per als interessos de Sánchez, perquè l’esmena va ser aprovada per 47 vots contra 17. És lògic, doncs, que el govern espanyol estigui atemorit perquè el Parlament i Comissió Europea puguin desautoritzar la llei que ara encara té els focus més a sobre per la presumpta implicació de Rússia amb l’independentisme de Puigdemont. La combinació d’amnistia per malversació, la difícilment justificable diferència entre terrorisme que vulnera greument els drets humans i aquell que no ho fa, teoria que condueix a assenyalar que hi ha terrorismes que danyen a aquells drets, i l’afegit del possible delicte d’extradició relacionant-lo amb Rússia, fan un paquet de difícil digestió.
Si a tot això se li suma la inestabilitat parlamentària que té amb UP i JxCat, els primers autors qualificats, resulta difícil concebre com es pot governar en aquestes concisions.
Sánchez té fins al 29 de maig, un termini en el qual el seu govern és intocable perquè la Constitució estableix en l’article 115.3 que no es poden convocar eleccions fins transcorregut un any des de la convocatòria de les anteriors. A partir d’aquella data tot és possible.
És evident que Sánchez aguantarà el que calgui, però també ho és que si tots aquests fronts adversos cristal·litzen, fins i tot pel sistema espanyol, en el qual el polític mai dimiteix, peti qui peti, serà fins i tot massa.