A més de les dades econòmiques, disposem de diversos indicadors complexos que ens permeten observar en quina mesura l’evolució econòmica es tradueix en progrés social.
Un d’aquests índexs, que a més ens permet una comparació a escala europea, és l’Índex de Progrés Social (SPI per les seves sigles en anglès). Aquest sistema d’indicadors s’estructura en tres grans apartats: les Necessitats Humanes Bàsiques, el Benestar Fonamental i, per últim, el que es denomina Oportunitats de Progrés i Benestar Fonamental.
En aquest context, com queda la fotografia de Catalunya? La resposta és que malament i les seves dades haurien d’alertar-nos perquè són una bona pauta d’on es troben les principals febleses.
De les 272 regions europees, Catalunya ocupa el lloc 165 pel seu SPI, per tant, molt avall, més considerant que aquí s’hi troben totes les regions dels països de l’antiga URSS, les del sud d’Itàlia, Grècia, Portugal i Espanya. Un altre punt de referència és que, si cerquem el nostre lloc per a la dimensió del PIB català, aquest ocupa el lloc 58, per tant, una vegada més, com ja hem vist en alguns dels diagnòstics anteriors, hi ha un decalatge molt important entre benestar social i dimensió econòmica.
Dels 12 grans apartats que posen a l’índex, en 7 presentem un nivell pitjor que la mitjana, en 4 som semblants i només en 1 ocupen un lloc millor. Aquest últim fa referència a la salut i a l’alimentació.
Dels 50 indicadors en què es divideixen aquells grans apartats, en 26, és a dir la meitat, estem pitjor que la mitjana, en 20 igual i només en 3 obtenim una posició millor. Es tracta de l’esperança de vida, la tolerància amb els immigrants i l’homosexualitat. En aquest últim som quasi campions.
Els perfils en els quals estem pitjor no ens auguren un bon futur perquè fan referència a l’educació secundària i a l’abandonament escolar. És clar que amb la nova llei Celaá les xifres quedaran sensiblement modificades perquè sense exàmens i amb poca exigència és evident que podem presentar unes dades millors, encara que la realitat assenyali tot el contrari. El problema educatiu hauria de centrar molta atenció perquè ocupem el lloc 250 amb només 22 regions per darrere. A més també assolim una mala qualificació en relació amb els joves que ni estudien ni treballen i la formació continuada.
L’altre gran flanc dèbil és la poca confiança en les institucions: govern, sistema legal, policia i corrupció. També falla el capital humà, la societat de l’aprenentatge i el bon funcionament de les institucions, components imprescindibles per assegurar l’èxit del progrés d’un país.
Igualment, està clar que l’habitatge constitueix un forat negre perquè ocupem el lloc 182. Malgrat que tenim governs de fa uns anys ençà que es declaren ecologistes, el que ens caracteritza són els mals indicadors en relació amb la qualitat del medi ambient, l’estat de l’aigua i la seva depuració. Sobretot en l’aspecte atmosfèric els punts febles són la contaminació per partícules (pn10) i l’ozó. Aquest és el paquet fonamental on la nostra posició és pitjor, si bé no és únic perquè s’hi podria afegir els aspectes relacionats amb la seguretat.
En definitiva, quan en aquesta escala traslladada a Espanya, Catalunya ocupa el 12è lloc entre les comunitats autònomes amb només 5 per darrere nostra, cal concloure que la nostra dinàmica i perspectiva pel que fa a les condicions que determinen el progrés social va per mal camí.
Està en decadència Catalunya? (IV): renda i desigualtat
Loading ...
