Catalunya ha estat, des dels inicis de la industrialització al segle XIX, el primer territori de l’estat per la magnitud del seu PIB. Aquesta característica secular ha passat a la història perquè Madrid l’ha superada. No és una anècdota, sinó l’expressió visible del decaïment. D’aquesta manera s’uneixen en la comunitat madrilenya la seva major renda individual, com ho expressa el PIB per càpita, i de manera més recent la seva importància econòmica en termes absoluts.
En relació amb el PIB per persona, Catalunya va observant un lent retrocés i en aquests moments ocupa la 4a posició. Si en lloc d’aquest agregat econòmic utilitzem un indicador més fi de la situació crematística de la gent, com és la renda de les llars, Catalunya encara retrocedeix una mica més i ocupa el 5è lloc entre les autonomies. Cal recordar que el 2003 la nostra posició era la 3a. i que ha estat en el transcurs de l’última dècada on s’ha produït aquesta davallada.
En un estudi de Francisco J. Goerlich Gisbert que ens aporta informació en termes de renda disponible per adult equivalent en euros, Catalunya ocupava el 5è lloc el 2015. Com aquest treball opera en euros de valor constant, permet una interessant reflexió sobre el valor absolut de la renda dels catalans. Aquesta continua situada per sobre la mitjana espanyola, però en el transcurs dels temps s’observa com la distància en euros constants es va reduint en relació amb la mitjana, com també s’escurça la diferència en relació amb la cua i s’allunya de les comunitats situades al capdavant: Catalunya perd posicions en relació amb la renda espanyola i encara més en relació amb les comunitats capdavanteres, mentre s’escurça la distància vers les comunitats de la cua. El diagnòstic sembla clar.
Un altre factor és la velocitat de recuperació després de la crisi iniciada el 2008. Prenent aquest any com a referència, Madrid, Balears, Múrcia, Navarra i el País Basc s’han recuperat a millor ritme que Catalunya. En aquest sentit, es trenca aquella idea que si bé Catalunya en les crisis dequeia més, les recuperacions eren molt més fortes, el que feia que mantingués posicions capdavanteres destacades.
La fotografia és clara, segons quin indicador utilitzem, pel que fa a ingressos ens situem en 4 o 5 posició amb tendència a retrocedir en el conjunt d’autonomies de l’estat. No es pot dir que sigui una posició destacada.
Un altre element important és el nivell salarial. En termes de salari mitjà i en relació amb el 2019, Catalunya ocupava la 4 posició, un lloc consistent amb allò que hem apuntat abans sobre la renda i els ingressos familiars.
També hi ha punts forts. És el cas de la innovació tecnològica, en la qual només ens supera Madrid, en el percentatge d’empreses TIC, també en segon lloc, i de manera destacada en la xifra de negoci industrial en el qual Catalunya és capdavantera. Aquests tres elements obren finestres de futur que fins ara s’han manifestat insuficients per redreçar el decaïment.
D’altra banda, les dificultats que travessa el sector de l’automòbil, una de les cartes fortes de la indústria catalana, pot significar un problema afegit de cara al futur. En aquest sentit, la decisió de Volkswagen d’instal·lar la gran planta de producció de bateries a Sagunt i no a les proximitats de Martorell, és un cop important per al futur de la nostra indústria.
Una de les fortaleses catalanes és el nombre d’empreses, més de 600.000 sobre el total de 3,3 milions a Espanya. Però, alhora, aquesta important xifra incorpora una feblesa: la reduïda dimensió de les mateixes en abundància de les microempreses que tenen serioses dificultats per millorar la productivitat. Sense augments de la grandària, el nostre recorregut industrial té una poderosa limitació. També no és una dada menor, malgrat que aparegui en menor mesura en les anàlisis, el fet que cada vegada més els centres de decisió de la gran empresa no tenen seu a Catalunya, i això ens col·loca en una posició de subsidiarietat davant la competència entre comunitats i països.
Un factor que integra la major part de les variables significatives que determinen la situació de l’economia d’un territori concret, és la competitivitat, i en aquest sentit disposem de dos excel·lents instruments per observar-la: l’estudi Competitividad y Crecimiento, una perspectiva regional, del BBVA i l’European Regional Competitiveness Index. Ambdós seran objectes de la tercera part de la nostra anàlisi sobre el decaïment de Catalunya: la situació de la nostra competitivitat.
Loading ...
