Evidentment el problema no ve d’ara, però sí que s’ha multiplicat fins a extrems insòlits. Per exemple, no és normal que els aturats amb dret a prestació des de l’agost no hagin ni tan sols pogut tramitar l’ajut pel col·lapse de les oficines de Treball. Un col·lapse que dissortadament no és el primer que es produeix, ni és específic d’aquesta àrea concreta. En l’àmbit judicial, inclòs el registre civil, o les rendes dirigides a pal·liar les situacions més agudes, pateixen el mateix problema. Una llei no escrita diu que l’actual pandèmia estressa allò que està estressat i aquest fet posa en relleu el mal estat de l’administració i l’acció de govern espanyola.
L’origen principal del problema és que a Espanya l’acció governamental sempre és a destemps i el cas de la pandèmia ho confirma. Per segona vegada i d’acord amb l’opinió dels experts s’ha actuat tard i de manera descoordinada. El retard ve determinat perquè després del fracàs de la primera onada no es va voler posar en marxa una avaluació de les polítiques desplegades que servís per ser més eficaç davant la segona onada. Aquesta era la reivindicació d’un nombrós grup de científics a la revista The Lancet. També s’hi afegeix el problema que és un estat que té una carència que es revela fonamental: no disposa d’una agència de salut pública dotada dels mitjans i la independència necessària per centralitzar tota la informació, elaborar dades i formular recomanacions fonamentades en evidències científiques. Espanya només disposa d’un funcionari, el Dr. Simón, convertit en el bust parlant de la pandèmia que fa una narrativa semblant a la d’un locutor de partit de futbol.
Al juny, segons totes les dades, ja hi havia elements de judici per aventurar la manca de capacitat per afrontar una segona onada i a finals de juliol, segons els experts, ja s’havia detectat el perill eminent de l’aparició del virus. Tant és així que des del mes d’agost Espanya ja estava molt per sobre del que es considera el límit raonable de 50 casos per cada 100.000 habitants. Aquesta evolució es va anar complicant al llarg dels mesos fins arribar a la crisi de la segona meitat d’octubre, a partir de la qual es va declarar l’estat d’alarma. Des de juliol fins aleshores no es va fer res per desplegar mesures que compensessin les carències. Per exemple, en matèria de contractació de personal mèdic. És clar que la peculiar situació espanyola: un govern feble però que aconsegueix agrupar majories parlamentàries àmplies a base de fer concessions de tota mena, no ajuda a desplegar polítiques transparents i coherents. La millor verificació que és l’oportunisme polític el que marca la ruta, és haver passat d’un comandament únic molt estricte a una situació que més que federal es pot considerar com confusa.
Però fins i tot en aquest cas, les solucions que experimenten les comunitats autònomes podrien constituir una mena de costós sistema de prova i error, que permetés al govern identificar què és allò que està funcionant millor. Determinar què es deu a factors estructurals i què a les polítiques desplegades, i què és allò que no funciona. Però aquesta feina, que almenys trauria profit de l’heterogeneïtat de les polítiques que es duen a terme, el govern no la fa. Entre altres raons perquè tampoc ha dotat de molts més recursos els nivells centrals que continuen sense tenir una capacitat mínimament a l’alçada de la crisi; ens estem referint al ministeri de Sanitat. Tot plegat influeix en la manca de transparència i en la desconfiança que impera en una societat que cada vegada més té la sensació que la fan responsable de resoldre el problema de la pandèmia. Sembla més aviat que es tracta d’un anar passant fins que arribi la vacuna salvadora.
És clar que, a diferència d’altres països com la veïna França, aquí el govern compta amb la impunitat davant de la justícia per les seves responsabilitats en la gestió de la Covid-19, gràcies a que la Fiscalia està dirigida per una exministre, Dolores Delgado, de la màxima confiança de Sánchez. A França amb 40.000 morts per una població que és un 20% més gran que l’espanyola, la justícia està actuant contra responsables governamentals per possibles delictes a causa d’actuacions irregulars i deficients. A Espanya, amb 65.000 morts segons l’INE i 39.000 segons les dades oficials, la fiscalia es dedica a aturar totes les nombroses denúncies que s’han produït. Aquesta impunitat també ajuda a entendre el perquè les coses no funcionen.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Loading ...
