No hi ha discussió en que es necessita una represa econòmica el més ràpidament possible. Aquesta evidència és tan gran que ha fet canviar els paradigmes de l’austeritat pressupostària de la Unió Europea, que tant mal van provocar en la crisi anterior.
Cada país ha utilitzat la seva pròpia recepta, combinant els tres grans pilars per ajudar a les empreses. Un d’ells és el de l’aportació de subvencions a fons perdut, diners líquids, a les empreses i ciutadans. El seu efecte és contundent si està ben utilitzat, però evidentment carrega amb termes negatius els comptes públics. El segon pilar és reduir la pressió fiscal de manera que les empreses trobin també diners en efectiu a base dels seus propis recursos en no haver de pagar a l’estat. Finalment el tercer instrument són els crèdits i avals, que si bé no tenen problema pel que fa a l’interès, perquè aquest és molt reduït, sí que tenen l’inconvenient que són diners que cal tornar i aquest fet, donada la incertesa de futur per la qual pot passar amb la pandèmia, deixa fora de joc una part d’empreses.
Mesures fiscals discrecionals del 2020 adoptades en resposta al coronavirus, del 25 de maig del 2020,% del PIB del 2019
Font: https://www.bruegel.org/publications/datasets/covid-national-dataset/
D’acord amb les dades de Bruegel es pot observar en relació amb 11 països europeus que Espanya és el que en conjunt, considerant aquests tres grans conceptes, menys recursos aporta. Només Grècia i Hongria romanen per sota, mentre que en aquesta magnitud global Dinamarca seria la que tindria més punts de contacte, donat que destina un 12,2% en percentatge de PIB, mentre que Espanya ho fa un 12,4%. Però hi ha una diferència molt important, no només amb Dinamarca, sinó amb Grècia i Hongria. En aquests països l’impacte de la pandèmia ha estat molt menor i la congelació d’activitats per tant també ha tingut un menor efecte negatiu. Si en contrapartida el comparem amb països de l’entorn on la pandèmia també ha fet molt de mal, en primer terme Itàlia, i també França i el Regne Unit, resulten clares les diferències. Itàlia aporta en termes de percentatge de PIB el 43,9%, tres vegades i mitja més que el que fa el govern espanyol, mentre que el Regne Unit i França pràcticament dupliquen els ajuts globalment considerats. Amb tot, el cas més espectacular és Alemanya que, havent controlat força bé els estralls de la Covid-19, adoptarà mesures fiscals per un valor de 47,8% del PIB.
Però per tenir una radiografia completa cal observar com es distribueixen aquests recursos entre cada un dels tres pilars, perquè el determinant són els dos primers, és a dir, aquells que donen disponibilitat de diners a les empreses sense necessitat de retorn. L’aportació en forma de subvencions a Espanya és reduïda, molt reduïda, per pensar que pugui tenir efectes, donada la magnitud de l’aturada que s’ha produït. Només representen el 2,3% del PIB, menys fins i tot que Portugal i clarament per sota del Regne Unit (4,8%), França (3,6%) i no diguem ja Alemanya que per aquesta via aporta l’equivalent al 13,3% del PIB. Només Itàlia se situa per sota amb un 0,9%, però amb una diferència molt important perquè aquest país el que ha fet és jugar fort la condonació fiscal en no fer efectius els impostos, el que atorga una vàlvula de sortida important per a les empreses. De fet és el país d’Europa que més es recolza en aquest pilar, ja que representa el 13,2% del seu PIB. En contrapartida, Espanya se situa en l’extrem contrari, és el país que menys generositat mostra a l’hora de deixar sense efecte la pressió fiscal, donat que només aquesta via significa el 0,9% del PIB.
La conclusió sembla evident. L’aportació espanyola, la que té efecte immediat, és globalment molt petita i qualitativament poc eficaç per ajudar els sectors i empreses amb dificultats. La idea que els ajuts europeus ho resoldran és un greu error perquè els fons que encara s’han de pactar presenten dues característiques que no serviran a la situació empresarial ni dels treballadors, ni aquest any ni el que ve. En primer lloc, perquè són recursos que començaran a fer-se visibles a partir de finals del 2021 i sobretot de cara als anys successius, i segon perquè la seva finalitat no és la d’ajudar als problemes de crisi generats pel coronavirus, sinó per transformar i fer més eficaç l’economia, que és una cosa molt diferent. Amb aquest panorama és molt dubtós que Espanya se’n pugui sortir bé el 2021. Només una pràctica desaparició del coronavirus que normalitzés la situació permetria canviar parcialment el diagnòstic.
Més informacions sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Loading ...
