S’està produint un fenomen que no mereix l’atenció ni de l’agenda mediàtica ni de la pública, malgrat que fa referència a una qüestió tràgica com són les morts, perquè les dades demostren que la taxa de mortalitat espanyola està creixent d’una manera notable.
En el rànquing d’aquesta taxa, Espanya ha passat del lloc 136 que ocupava el 2021 fins a situar-se en el 140. Això vol dir que presentem un nivell molt alt de morts comparat amb el conjunt els països del món. Naturalment, aquest fet està molt relacionat amb l’estructura de població, però aquesta característica no exclou la dimensió del problema, més perquè hi ha un factor no menor que continua actuant com és la covid. Espanya va registrar una punta de mortalitat el 2020 quan va arribar a 10,4 morts per 1.000 habitants. La xifra anterior, la del 2019 per situar un període de normalitat, era de 8,83 i el 2018 va ser de 9,10. De fet, en els últims anys les xifres es mouen entorn d’aquestes dues magnituds, bastant per sobre el 8,5 i un màxim que depassa molt poc el 9.
Però, a partir del 2021 aquesta tendència canvia perquè aquell any la taxa ja va ser de 9,49, la més alta registrada mai exceptuant l’anomalia del 2020, i aquest 2022 ha tornat a créixer significativament i ha arribat a 9,70, més de 2 dècimes addicionals. Aquesta xifra traduïda en valors absoluts és una quantitat important perquè fa referència a cada 1.000 persones. Comptant que la població espanyola és de 48.345.223 d’habitants (2023; INE), es pot veure que una dècima significa un grapat de milers d’habitants.
Per tant, no és només explicable per l’envelliment el fet que lentament la mortalitat vagi creixent, sinó que ha quedat un substrat des del 2020 que facilita que aquest fenomen se situï en màxims, i aquí hi juga d’una forma clara la covid. Bé directament, que és el fenomen segurament menor, bé perquè facilita la defunció de persones que ja pateixen altres patologies que la covid empitjora i que, per tant, en el registre de defuncions figurarà referit a alguna d’aquestes altres malalties i no al coronavirus.
Així i tot, les xifres no són menors. El mes de juny hi va haver 264 morts només per covid, als quals caldria afegir la desconeguda xifra en la qual aquesta malaltia contagiosa s’ha barrejat amb altres malalties que ja patia la persona. Aquestes 264 morts del mes de juny han passat absolutament desapercebudes. Cap mitjà de comunicació se n’ha fet ressò. I malgrat disposar de la data en plena campanya electoral, cap partit hi ha parat atenció i 267 persones en un mes són moltes.
Per situar una referència, podem comparar-ho amb la xifra de dones mortes per la seva parella fins al mes de juliol que van ser 38. De fet, la xifra d’aquests homicidis que ocupen cada dia pàgines de diari i espais a televisió se situa anualment entorn del mig centenar. La diferència que reben pel que fa a l’atenció mediàtica uns i altres és extraordinària. I posa en relleu el menysteniment amb què es tracten els morts actuals de covid. Té a veure aquest fet amb la circumstància que majoritàriament siguin persones grans? Seria molt greu que així fos. Té a veure aquest fet amb la circumstància que no són dones i no resulten fruit d’un conflicte amb l’home que sembla que és el que dona presència mediàtica?
En tot cas, fins i tot des d’aquest punt de vista caldria recordar que malgrat que siguin dones molt grans, no només s’està produint un creixement continuat de la mortalitat total, sinó que l’habitual diferència d’una menor mortalitat femenina total s’està escurçant. Des de principis de 1973, el nombre d’homes que morien superaven amb escreix el de les dones. Però aquesta circumstància, sense desaparèixer del tot, comença a minvar a partir dels inicis de la segona dècada d’aquest segle i les diferències arriben a mínims a partir del 2015. De fet, en l’any pitjor, el de la covid, les xifres van ser pràcticament les mateixes, 244.112 dones per 249.664 homes. Després, la diferència ha augmentat una mica, però no canvia aquest signe en què la dona d’edat avançada ha perdut gran part de l’avantatge pel que fa a una menor mortalitat en relació amb l’home.
I aquí caldria tornar-se a formular la pregunta. El fet que això s’hagi produït i que, per tant, la dona hagi perdut una gran part d’un avantatge que tenia, no és digne d’atenció perquè es tracta de persones grans?
Loading ...
