El Banc d’Espanya, ara regit per primera vegada a la història per un exministre que estava en exercici, José Luis Escrivá, és a dir, un home de Sánchez, i també per primera vegada sense consensuar-ho amb el partit de l’oposició, ha fet públic el seu primer informe d’aquesta nova era.
Els seus resultats poden donar alguns arguments positius al govern: es continuarà creixent molt més que la mitjana europea i la previsió actual, un augment del 2,7% del PIB per a aquest any, millora en dues dècimes la previsió anterior i, per tant, es continuarà reduint, però poc, la taxa d’atur, que passarà de l’11,3% de l’any passat al 10,5% de la previsió actual, la qual cosa significa que l’atur estructural continuarà sent el més alt de la Unió Europea.
El dèficit es reduirà al 2,8%, clarament per sota del 3,4% actual, encara que això, a més de la bona marxa del PIB, serà degut al fet que la inflació continuarà alta, un 2,5%, un augment que s’afegirà als ja molt grans registrats des de la COVID. Això significa que la hisenda pública ens exprimirà una mica més, sense proporció amb la potencial millora dels nostres ingressos.
Però aquest escenari té, a més dels matisos crítics apuntats, greus inconvenients que no es contemplen.
El primer d’ells és el de la productivitat: com que guanyem PIB a base d’un augment ràpid de població per la immigració, la nostra productivitat no millora o ho fa molt poc i, en conseqüència, també segueix el mateix camí la renda per càpita: no aconseguim una major prosperitat personal. Si a això s’afegeixen els aspectes ja apuntats de la fiscalitat i la inflació, la realitat consisteix en un ciutadà q ue millora poc o gens les seves condicions reals de vida i que continua aprofitant l’estalvi acumulat.
Si a això s’afegeix el factor disruptiu de l’habitatge, l’escenari està servit i resulta perjudicial sobretot per a la gent més jove, diguem-ne els menors de 35 anys, els qui disposen del primer o segon salari.
Dos grups sí que estan afavorits. Els perceptors del salari mínim, uns 2,4 milions de persones, i aquest és un bon mecanisme per empènyer la millora de la productivitat, encara que el patiment de moltes PIME és notable, i els jubilats, 9,3 milions, segurament el grup més ben parat, amb l’afegit que les pensions de jubilació són de lluny el factor més redistributiu de la política espanyola.
Però això té una contrapartida gran que Sánchez (quan Escrivá estava al capdavant) no ha resolt. El dèficit no només és important, no només continua, sinó que previsiblement —esperem el proper dictamen de l’AIREF— tendeix a créixer, i significa una despesa anual per part dels pressupostos de l’Estat de 50.000 milions anuals.
A aquest desequilibri cal afegir-hi dues grans omissions espanyoles que redueixen la despesa pública. Una és l’exèrcit, que registra un estat material i de recursos humans molt precari i que com a mínim hauria de duplicar-se per ser una realitat mínimament operativa; això significa superar el 2% del PIB i afegir com a mínim un punt de PIB a la despesa pública de manera urgent.
L’altre factor que té un cost que sembla invisible però que resulta demolidor perquè es ramifica en molts aspectes és la falta de polítiques familiars, la despesa de les quals hauria de créixer com a mínim un altre punt del PIB per equiparar-nos a la mitjana europea.
En total són dos punts del PIB, que representen moltíssims diners i que, mentre no es corregeixin, signifiquen un desequilibri greu.
Així mateix, no sembla que els Fons Next Generation, que són una gran ajuda, aconsegueixin transformar l’estructura productiva com era la seva finalitat.
Els seus efectes positius són obvis: han contribuït a augmentar el PIB espanyol entre un 1,2% i un 1,7%, encara que per sota de les expectatives inicials d’entre el 3% i el 3,5%. També han impulsat sectors estratègics com la transició ecològica i digital. La inversió en investigació i desenvolupament ha crescut notablement, incrementant el seu pes en el PIB de l’1,41% a l’1,49% el 2023, la qual cosa podria indicar un canvi progressiu cap a una economia més basada en el coneixement, però estem lluny del 2% necessari, ni s’observa el suficient “estirament” de la inversió privada.
els fons també han finançat projectes relacionats amb la digitalització i la sostenibilitat, promovent avenços en sectors com l’energia renovable i la tecnologia.
Però l’absorció dels fons ha estat més lenta del que es preveia a causa de barreres burocràtiques i regulacions ineficients.
Encara que s’han generat llocs de treball, aquests se centren en sectors de menor valor afegit, la qual cosa limita l’impacte en la productivitat general. El PIB per persona ocupada només ha crescut dues dècimes des d’abans de la pandèmia, i això és clau perquè significa que aquesta gran oportunitat històrica en recursos econòmics no està sent capaç de trencar la gran limitació espanyola: la seva baixa productivitat.
Finalment, un altre aspecte clau: la inversió privada no ha estat suficientment mobilitzada; per cada euro públic invertit s’esperava atreure cinc euros privats, però aquest efecte ha estat molt menor. Simplement, l’efecte multiplicador no ha funcionat.
En definitiva, si bé han contribuït a dinamitzar l’economia i han generat efectes multiplicadors positius, l’evidència suggereix que aquests fons s’han absorbit majoritàriament en àrees on ja existia capacitat d’execució i experiència, reforçant en comptes de transformar radicalment l’estructura industrial i productiva d’Espanya.
Perquè s’aconsegueixi un canvi estructural profund es requereixen, a més de la inversió, reformes estructurals complementàries que millorin la productivitat, facilitin la innovació i fomentin la reorientació de la base productiva cap a sectors de major valor afegit.
Aquesta conclusió coincideix amb diverses anàlisis recents que apunten que, si bé injectar diners a l’economia és fonamental per a la recuperació i el creixement, la transformació estructural demana un acoblament més fort d’inversions amb reformes que reorganitzin el teixit productiu a llarg termini.
En definitiva, els majors motors del creixement —immigració, despesa pública, fons europeus— no resolen els problemes de fons. Espanya, per falta de bona política econòmica i de direcció política, en definitiva, es trobarà a partir del 2027 davant d’un escenari molt difícil, sense els vents de cua que l’han impulsada i sense haver resolt les principals limitacions que llasten la millora de la seva prosperitat i benestar.
Loading ...
