Espanya mai ha estat un país de forta industrialització, amb l’excepció ben coneguda de Catalunya i el País Basc, als quals cal afegir la industrialització fruit dels avantatges de la capitalitat de Madrid, i la indústria lleugera del País Valencià.
També és ben sabut que sense un gruix industrial significatiu, la disponibilitat de llocs de treball ben remunerats es redueix. Una economia basada en el sector terciari, sobretot quan aquest concepte tan general significa serveis personals i hostaleria, és sinònim de baixa productivitat i retribucions minses.
Naturalment, no tot el terciari és així. El sector de les finances, cada vegada amb més impuls tecnològic, i aquell que relacionen amb els serveis TIC són una altra història, però sumat i restat aquests àmbits de producció són reduïts en el cas espanyol.
Ara el Consell General de la Enginyeria Tècnica Industrial (COGITI) i el Consell General d’Economistes (CGE) han presentat dades que posen de relleu que Espanya s’ha desindustrialitzat. Aquest sector ha passat de representar el 18,7% del PIB l’any 2000, al 16% l’any passat. Donat que en termes absoluts el PIB es manté en una dimensió semblant, les dades ens venen a dir que la recuperació de la dura crisi passada s’ha produït en sectors que no són la indústria. El cèlebre canvi de model productiu del que sempre se’n parla, no només no s’ha produït, sinó que el de sempre ha augmentat els seus defectes. Els famosos “vents de cua” de l’economia espanyola poden haver-ho dissimulat, però l’estructura econòmica és la que és, i en ella la indústria ocupa un paper poc destacat.
La Unió Europea ha marcat com a objectiu que el sector industrial suposi el 20% del PIB el 2020, una fita que és evident que Espanya no només no complirà, sinó que quedarà més lluny que dues dècades enrere.
En aquest context de desindustrialització, destaca Catalunya malgrat que aquí la indústria també hagi perdut pes, però continua sent molt important. Són la fàbrica d’Espanya com en el passat. Tant és així, que representa casi una quarta part de tota la indústria espanyola, el 23,5%. Si considerem que la població és el 16% i el PIB se situa per sota del 20%, constatarem la dimensió estratègica i decisiva que té la indústria catalana tant pel propi país com per al conjunt d’Espanya.
Les demés comunitats estan situades a gran distància: Madrid (11%), Comunitat Valenciana (10,1%), i el País Basc (10%). La resta es distribueix entre les altres 15 comunitats autònomes.
En valors absoluts i en termes de facturació, el valor industrial espanyol està a anys lluny dels francès o l’alemany. Per a Espanya l’activitat industrial significa una factura de 539.000 milions d’euros, mentre que l’alemanya és de 1,9 bilions d’euros i la francesa d’1,03 bilions d’euros.
Aquestes dades posen de relleu la necessitat que Espanya es doti d’un projecte industrial tecnològic i científic si no vol que els llocs de treball es deteriorin i sigui molt difícil millorar la productivitat. Quan s’analitza la component més important d’aquesta, la Productivitat Total dels Factors (PTF), per constatar que fa anys que està estancada (de fet a principi de segle va ser negativa), no es considera prou que una de les raons que empenyen en aquest sentit negatiu és la pèrdua de pes industrial.
Un projecte d’industrialització concebut per al segle XXI beneficiaria clarament Catalunya perquè és des d’ella que pot partir l’impacte més important. És un exemple més de com incidint en la política espanyola és possible beneficiar les condicions de vida catalanes, alhora que es milloren les de tota Espanya.
Les dades també posen de relleu que Catalunya, que malgrat el seu pes espanyol ha perdut posicions en el context europeu, necessita una política per part de la Generalitat que no existeix, ni s’espera.
