Espanya travessa un profund deteriorament democràtic i de les institucions de l’Estat, que està destruint el mateix Estat de dret i afecta greument les condicions reals de vida dels ciutadans.
Un símptoma evident d‟aquest deteriorament és la incapacitat del Govern per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat, instrument bàsic per configurar la seva acció política i permetre un control adequat per part del Congrés dels Diputats, condició essencial del funcionament democràtic. Espanya continua funcionant amb els últims pressupostos aprovats el 2023, i l’Executiu mou els recursos pràcticament al seu gust, sense més fiscalització.
Si en lloc de Sánchez hagués estat Viktor Orbán qui actués així, les crítiques de la Comissió Europea haurien caigut com a llamps del cel.
L’exemple més flagrant és la decisió personal de Pedro Sánchez d’augmentar la despesa militar aquest any en més de 10.000 milions d’euros, sense passar per cap mena de debat ni rendició de comptes parlamentaris. Això hauria de ser inacceptable en una democràcia europea. Si en lloc de Sánchez hagués estat Viktor Orbán qui actués així, les crítiques de la Comissió Europea haurien caigut com a llamps del cel.
Tot això passa perquè estem governats per una minoria —PSOE i Sumar— que necessita reunir tots els vots minoritaris del Parlament per formar majoria. Aquesta situació fa ingovernable el país. A qualsevol altre Estat europeu, amb una ciutadania educada en una tradició democràtica consolidada, això s’hauria resolt amb noves eleccions.
Però avui resulta impensable, perquè els qui governen es consideren els únics legítims per fer-ho. El Govern de Sánchez basa la seva acció política en la deslegitimació de qualsevol alternativa. Aquesta forma de pensar és incompatible amb la democràcia, que exigeix reconeixement mutu entre adversaris. Aquesta mentalitat és un càncer institucional que justifica decisions incompatibles amb tot principi democràtic.
Hi ha hagut un assalt descarat a la justícia. Si aquesta no és independent, no serveix per a res.
S’han habilitat comissions parlamentàries amb l’objectiu de fiscalitzar els jutges sota el pretext del lawfare. Es vol modificar la figura del fiscal per convertir-la encara més en un braç de l’Executiu. Es vol legislar perquè els jutges no hi accedeixin per oposició, sinó per una carrera jurídica avaluada pel mateix Govern i formada en una escola dirigida per ell. És una forma de crear jutges vinculats al partit, liquidant tot indici d’independència judicial.
S’han aprovat reformes legals amb l’objectiu de protegir persones concretes, com és el cas de la dona del president, Begoña Gómez. Es dona l’insòlit i escandalós cas que la Fiscalia està encapçalada per una persona imputada pel Tribunal Suprem, que continua al càrrec com si no passés res, sense cessaments ni explicacions oficials.
El darrer informe del Parlament Europeu adverteix Espanya sobre aquestes deformacions institucionals.
Tot i l’acumulació de fets, l’escàndol no cessa. Ara mateix hi ha un altre episodi que ridiculitza el dret d’aforament dels diputats autonòmics.
El president de la Diputació de Badajoz i secretari general del PSOE d’Extremadura, Miguel Ángel Gallardo, ha dimitit per convertir-se en diputat autonòmic, en veure’s imputat a la causa judicial que afecta David Sánchez, germà del president. Per aconseguir-ho, han hagut de dimitir quatre persones de la llista electoral que li impedien d’accedir a l’acta. Una era el cap de gabinet i les altres tres, treballadores de la Diputació. Que una persona es converteixi en aforada després de ser imputada és indecent des del punt de vista de l’ètica política, però passa sense que la majoria de la ciutadania ho sàpiga o li importi.
El partidisme brutal amb què es gestiona RTVE n’és un altre exemple.
Es barregen continguts d’interès públic amb un atac sistemàtic a l’oposició i una defensa tancada dels governants, i la televisió pública es redueix a un instrument del partit, com ho és la Fiscalia o el Tribunal Constitucional.
El fitxatge de personatges de l’anomenada teleporqueria per part de RTVE és revelador. El programa La Revuelta, una aposta de la cadena pública per guanyar audiència, ha quedat a mig camí: passada la novetat, l’audiència s’ha desplomat. Pitjor encara ha estat la incorporació de formats i cares que abans Telecinco explotava fins a l’avorriment i que els comentaristes afins al progressisme criticaven… fins que ara callen o fins i tot elogien el trasllat a RTVE, convertida en una arma de la Moncloa.
S’ha recorregut a personatges com Belén Esteban, María Patiño, Kiko Matamoros, Chelo García-Cortés o Alba Carrillo per reflotar RTVE.
S’ha recorregut a personatges com Belén Esteban, María Patiño, Kiko Matamoros, Chelo García-Cortés o Alba Carrillo per reflotar RTVE. El resultat ha estat un fracàs absolut, amb quotes de pantalla entre el 5 i el 7%.
A això se suma el programa Malas lenguas de Jesús Cintora a La 2, que tampoc remunta i amb prou feines arriba al 5 o 6% d’audiència. Ambdues ofertes, dirigides al mateix públic ideologitzat, competeixen entre si i es fagociten mútuament, quedant reduïdes a la indigència televisiva. Que el Govern hagi de recórrer a aquests perfils ja diu molt de la seva incapacitat i la impotència comunicativa.
Aquesta mateixa incapacitat i arbitrarietat ens castiga tothom.
Un exemple dramàtic és la situació de les Canàries, convertida en un infern per la combinació d’una política immigratòria inexistent i un intrusisme massiu que devora la vida quotidiana dels canaris. Sánchez és incapaç d’abordar el problema, de resoldre’l o fins i tot de reconèixer-lo.
A sobre, seguim sense saber res oficial sobre les causes de la gran apagada del 28 d’abril. Tècnicament, però, és clar: una aportació excessiva d’energies renovables —solar i eòlica— sense capacitat d’emmagatzematge suficient és la causa del col·lapse. La política energètica del Govern ha ignorat que el creixement d’aquestes fonts requereix inversions en la capacitat de regulació i emmagatzematge.
Així ho demostra la mateixa Red Eléctrica de España, que ha adoptat mesures per impedir que es repeteixi el desastre, restringint l’entrada de renovables i reforçant l’ús de cicle combinat, cogeneració i energia nuclear. Actualment, el mix energètic inclou un 17% nuclear, 9,5% de cicle combinat i 4,5% de cogeneració, a més d’hidràulica i tèrmica solar. Una part significativa de la producció eòlica i solar es malgasta —fins a un 20%— per manca d’emmagatzematge. Si aquestes energies no són a l’origen de l’apagada, quina altra explicació hi ha? El Govern probablement fabricarà un informe a mida per desviar l’atenció de la seva responsabilitat.
L’últim recurs del Govern espanyol és repetir que, malgrat tot, l’economia va “com una moto”.
Així ho proclama, setmana rere setmana, Enric Juliana a La Vanguardia, en el paper de portaveu oficiós de la Moncloa. Però el que no es diu és que el creixement del PIB és degut, en gran manera, a l’entrada massiva d’immigració emprada en tasques de baixa productivitat. El resultat és una economia que creix empesa per un augment quantitatiu de la feina, però que es dispara al peu una vegada i una altra.
El creixement del PIB no es tradueix en augment de la renda per càpita, que evoluciona per sota de la mitjana de la UE. Així, Espanya no convergeix amb Europa. De fet, països que més tard es van incorporar a la Unió i partien de nivells inferiors ja ens han superat.
Com demostra l’abundant literatura acadèmica, i explica amb detall Daron Acemoglu i James A. Robinson a “Por qué fracasan los países: Los orígenes del poder, la prosperidad y la pobreza“, quan les institucions d’un país funcionen malament, l’economia acaba registrant-lo. I amb això, el creixement a mitjà i llarg termini i les condicions de vida de la població es deterioren.
Incorporació de formats i cares que abans Telecinco explotava fins a l'avorriment i que els comentaristes afins al progressisme criticaven… fins que ara callen o fins i tot elogien el trasllat a RTVE Share on X
Loading ...
