Espanya no va bé perquè la majoria de nosaltres anem malament

El Govern insisteix una vegada i una altra que Espanya va bé econòmicament. Per demostrar-ho, ens mostra sempre les mateixes dades: el creixement del producte interior brut (PIB) i la millora de l’ocupació.

Però aquesta és una visió molt estreta del que significa anar bé per a un país i per als seus ciutadans. La realitat és que la situació de la majoria de nosaltres deixa molt a desitjar. I si en lloc d’oferir-nos només aquells pocs indicadors que li serveixen per justificar-se i autoelogiar-se, el Govern ampliés una mica més el focus, veuríem que les estadístiques confirmen el que ja molts sentim: que no anem bé.

Algunes dades i gràfics ho expliquen amb claredat. Per exemple, es parla molt del creixement del PIB, però poques vegades s’analitza per persona ocupada. És a dir, no quant ha crescut el pastís, si no quant ha augmentat el tros que li correspon a cada treballador. I la realitat és que aquest tros ha crescut molt poc, i a més avui encara és més petit del que hauria de ser, perquè d’aquest creixement cal descomptar tot allò que paguem a l’Estat: impostos, cotitzacions a la Seguretat Social, taxes… La part que queda per al ciutadà és reduïda.

Si observem l’evolució des del 1990 fins al 2024, veiem que hi ha països que han experimentat un creixement extraordinari del PIB per persona contractada. És el cas de Polònia o dels països bàltics, però també —encara que se sol injuriar des de certs sectors— d’Hongria, que ha crescut un 65% en aquest període. Davant d’això, el cas d’Espanya és decebedor: amb prou feines hem crescut un 14% en tots aquests anys. Això ens situa a la cua del creixement per habitant a la Unió Europea.

I el més preocupant: la distància que ens separa de la mitjana europea no es redueix. Al contrari, es manté o fins i tot empitjora. Amb aquestes dades sobre la taula, no es pot dir amb serietat que Espanya va bé. Perquè la veritat és que la majoria de nosaltres no anem bé.

Per què, si el PIB creix tant i som “campions” a Europa, a cadascú de nosaltres ens toca cada cop menys?

El Govern presumeix que el producte interior brut espanyol creix per sobre de la mitjana europea. Però quan deixem de mirar la xifra global i observem quant ens correspon a cadascun de nosaltres, descobrim que estem a la cua. Com és possible? La resposta rau en l’evolució de la població als diferents països europeus, i el gràfic corresponent ho deixa clar: el creixement demogràfic d’Espanya ha estat explosiu, fins i tot aclaparador. I això que parlem només de l’últim any.

Però com pot ser això, si des d’almenys el 2011 moren a Espanya moltes més persones de les que neixen? En teoria, la població hauria d’estar disminuint. Tots coneixem la resposta: el creixement demogràfic és degut a una immigració massiva. No diré que és descontrolada, perquè en realitat el Govern afavoreix aquest fenomen. Hi ha un interès clar —per part de l’Executiu i de certs sectors econòmics— a mantenir una oferta abundant de mà d’obra barata.

L’interès del president Sánchez és que aquesta entrada massiva de població amb baixa productivitat permet inflar artificialment el PIB. Es creix en xifres totals, no pas perquè cada treballador produeixi més, sinó perquè hi ha molta més gent treballant, encara que sigui amb sous baixos i en condicions precàries. Així s’explica que, si només mirem la producció agregada, Espanya aparent ser líder en creixement. Però si analitzem quina part d’aquesta riquesa toca a cada ciutadà, sortim molt malparats.

Aquest és, en realitat, un pèssim negoci per a la majoria dels ciutadans. Només és rendible per al Govern i per a les arques de l’Estat. Perquè aquesta combinació d’immigració massiva i inflació —que mai no es descompta del càlcul fiscal— permet a l’Estat disparar la recaptació com mai. I això es tradueix en una càrrega fiscal cada vegada més elevada per als treballadors: l’esforç fiscal i la “falca fiscal” (la diferència entre el que paga l’ocupador i el que percep el treballador) s’han disparat aquests darrers anys, especialment sota el mandat de Sánchez.

Aquesta és una altra part de la pel·lícula que mai no ens expliquen, però que hauríem d’analitzar amb atenció: cada cop treballem més per a l’Estat i menys per a nosaltres mateixos.

Anem malament: treballem molt, però no per a nosaltres

Avui, segurament, el factor més decisiu per demostrar que vivim malament és l’evolució dels salaris. I en aquest cas, les darreres dades publicades per l’OCDE haurien de ser objecte d’un gran debat polític i social. Perquè confirmen una realitat inquietant: treballem molt, però cada cop menys per a nosaltres mateixos.

Segons les dades de l’OCDE, el salari mitjà real a Espanya era de 29.588 euros el 1993. Trenta anys després, el 2023, ha arribat als 30.654 euros. És a dir, el salari mitjà real —un cop descomptada la inflació— amb prou feines ha augmentat en aquest període 1.066 euros: un ridícul 3,6%. I parlem de xifres brutes. Això ens situa, una vegada més, a la cua dels països de l’OCDE quant a l’evolució d’ingressos.

Però la realitat encara és més greu. Perquè si en lloc del salari brut considerem el salari net —el que realment rep el treballador— aquest lleu increment aconseguit en tres dècades seria encara menor, gairebé insignificant. La raó? La creixent càrrega fiscal sobre el treball. En aquests trenta anys, la mossegada de les cotitzacions socials ha augmentat de manera sostinguda fins a representar avui el 24% del cost laboral. És a dir, un de cada quatre euros que genera la nostra feina va directament a cotitzacions.

I això només és el principi: després venen l’IRPF, l’IVA i altres impostos. Cada cop treballem més hores, però una proporció creixent d’aquest esforç li queda a l’Estat. Com no anirem malament?

 Loading ...