Si les mirades econòmiques i polítiques són de vol gallinaci, i a més ens quedem sempre amb la millor dada, el dictamen sobre la situació espanyola és raonablement bo, com assenyala l’última previsió de la Comissió Europea que millora les perspectives de creixement del PIB. Però si alcem el vol i observem la globalitat de la situació, les coses canvien radicalment. Constatem-ho:
- Malgrat els fons europeus, els de sempre, i els Next Generation, Espanya no recuperarà el PIB del 2019 fins a finals d’any. Serà amb diferència el país que ho farà més tard.
- L’ocupació supera ja la del 2019, però si en lloc de fixar-nos en el nombre de persones considerem les hores treballades, constatarem que no és així i per aquesta banda tampoc hem resolt la crisi de la covid.
- La inflació és inferior a la de la UE, però la inflació subjacent és molt alta i la de l’alimentació demolidora per al nivell d’ingressos de les llars espanyoles. Perquè quan es fa referència a l’augment de preus igual que a la pressió fiscal, no es té en compte que els ingressos a Espanya són particularment baixos i, per tant, el que es detreu per augment de preus i per impostos castiga molt més les condicions materials de les persones.
- Els impostos són alts i el que realment compta per a la butxaca de la gent, la falca fiscal (suma de l’IRPF més la Seguretat Social), supera el 39% i se situa per sobre de la mitjana de l’OCDE. Itàlia ha adoptat per aquesta raó una mesura positiva, molt positiva: per llei, el govern Meloni ha determinat que la falca fiscal en termes de la diferència de salari entre el que paga l’empresa i el que cobra el treballador, vagi a parar a la butxaca dels treballadors que guanyin fins a 35.000 euros anuals. D’aquesta manera s’aconsegueix millorar els ingressos dels treballadors amb més necessitats. A Itàlia els sindicats aquesta mesura la troben bé, però insuficient. A Espanya CCOO i l’UGT callen i ni tan sols reclamen que es faci el mateix en el nostre país.
- I tot això malgrat que el poder adquisitiu dels treballadors espanyols ha caigut en un 5,3%. CCOO i UGT remeten el problema a les empreses, malgrat que unes poden apujar sous i altres no, i no mirem mai la butxaca del govern, que és qui s’endú la major part dels diners i fa negoci amb la inflació.
- El Banc d’Espanya ha advertit que creix la divergència econòmica amb la UE en matèria de renda. El 1962, quan estaven fora d’Europa, la distància era de 32 punts percentuals (pp). Després de l’ingrés i de l’euro es va arribar a reduir a 8,8 pp, que ha estat la mínima distància. Era el 2008, però és que el 2019 tornem a estar a 17 pp de distància. Hem perdut la meitat del que havíem guanyat en aquesta última dècada i d’això tampoc en parlem.
- Els contractes fixos discontinus són quasi 900.000. Però quan es parla d’això cal afegir que la durada mitjana del contracte s’ha anat reduint substancialment. El 2021 era de 53dies i el 2022 de 48. Com es pot construir una vida estable amb contractes d’aquesta durada? Es diu que el contracte temporal indefinit ja existia i que, per tant, no altera res. És una forma d’enganyar al personal perquè el 2021 aquest tipus de relació laboral afectava només a 26.000 persones, era un no-res. El 2022 són pràcticament 400.000.
- Per acabar de constatar els problemes reals del món laboral, només cal fer emergir la xifra dels contractes signats entre el març del 2022 i el febrer del 2023. 2,56 milions per només 350.000 persones de més a la SS. Si fan la divisió podran veure quants contractes es necessiten per mantenir un any de feina.
- El 40% de les llars espanyoles en lloguer estan en situació de risc de pobresa. És una de les xifres més altes d’Europa. I 1,5 milions de llars amb hipoteca tindran dificultats per poder afrontar el seu cost o bé per assumir altres despeses de la llar.
- La població en risc de pobresa a Espanya és del 26%. I els que viuen en situació de privació material greu són el 7,7%.
I tot això amb una injecció de fons d’Europa de 37.000 milions, els ordinaris, i de 124.000 milions que han vingut i han de venir dels fons Next Generation. De fet, Espanya fa anys que viu a raser dels diners que li aporten els països del nord d’Europa. Recordem-ho:
- Els fons estructurals de la UE.
- Els ajuts a la banca durant la crisi econòmica del 2008.
- La compra massiva de deute de l’estat i d’actius dels bancs per part del Banc Central Europeu.
- Els fons Next Generation per superar la crisi de la covid i canviar l’estructura econòmica.
Quan el govern espanyol fa ostentació de la seva recepta per a l’economia, sigui qui sigui qui governa, cal recordar totes aquestes coses perquè en realitat si continuem tirant endavant sense una greu crisi és perquè uns altres paguen per nosaltres. La realitat tal com és.
Loading ...
