Ara ja es pot afirmar amb rotunditat, a la llum de les xifres que Espanya és el país que més se la juga amb els fons europeus. D’acord amb la informació facilitada per la Comissió Europea, la despesa pública finançada pel mecanisme de recuperació i resilència per al període 2021 i 2022 converteix Espanya en el país que més aposta per aquesta via. Tant és així que confia que aquest recurs representarà una mica més del 3% del PIB, molt lluny del següent en la classificació que és Grècia que només arriba a 1,8%. Itàlia és l’altre gran beneficiat, només confia en els fons per aquests dos anys perquè representi un 1,2% del PIB, menys de la meitat que Espanya.
La pregunta és obvia: com és possible si Itàlia rep en termes absoluts una xifra més gran que l’espanyola? Com és possible que superem de molt a Grècia? La raó és molt concreta, tots els altres països d’Europa fan servir els fons en aquests dos primers anys, però confien sobretot en els recursos propis, mentre que Espanya ho fia tot als diners de Brussel·les. I aquí es produeix un interrogant important, per què el primer ministre italià, Mario Draghi, confia en menor mesura en els fons europeus que Sánchez? No serà per falta d’experiència en els afers internacionals i econòmics, dimensió en la qual Sánchez té un nivell perfectament descriptible. Senzillament el primer ministre italià aposta per la carta segura d’utilitzar el pressupost general de l’estat com a mesura per al rellançament, encara que impliqui un major endeutament, atiant a que aconseguirà un augment del PIB més important, mentre que Espanya segueix el camí contrari. I és que els fons, en últim terme, presenten incerteses en quan al ritme de disponibilitat i el seus condicionaments. Fins ara, l’estratègia de Draghi funciona millor que l’espanyola. El nostre país està a la cua del creixement, en contra de les perspectives teòriques inicials, mentre que Itàlia l’encapçala. I és que els coneixements i la qualitat dels governants són evidentment decisius a l’hora de guiar la política econòmica espanyola.
Quina és realment la situació dels fons en aquest moment? I aquí comença l’altra part del problema, perquè si Espanya confia el seu creixement en ells, alhora ha de manifestar una gran capacitat per executar-los i de moment això no funciona prou bé. Com ja va informar Converses només s’han licitat 5,7 mil milions dels 27.000 previstos fins l’octubre, i no sembla que d’aquí a final d’any pugui haver-hi una gran correcció a l’alça en aquesta magnitud de despesa. Cal afegir que també van retardats altres tipus d’ajudes que no depenen dels fons, com les dirigides a les grans empreses, que només hi ha en previsió d’execució 1,4 mil milions dels 10.000 pressupostats. Millor, però no bé, és el panorama en els ajuts directes a les petites empreses, 3,5 mil milions en execució sobre els 7,4 mil milions previstos. La meitat. No és que sigui una gran xifra de compliment, però és molt millor que les anteriors.
A més hi ha un gran desequilibri entre els diversos sectors que integren el pla de recuperació i resilència. El que té un nivell més alt de despesa compromesa és el d’agenda urbana i rural, i lluita contra la despoblació i el desenvolupament de l’agricultura, que supera el 80%. El segueix la nova economia de les cures i polítiques d’ocupació, que supera el 75%, una xifra semblant a la del pacte per la ciència i la innovació, reforç a les capacitats del sistema nacional de salut, que està en el 75%. Però, lamentablement, en la vesant contrària hi ha un aspecte clau com és el d’una administració pels segle XXI que no arriba al 5%, transició energètica justa i inclusiva, 40%, i modernització i digitalització del teixit industrial i la pime, recuperació del turisme i impuls a l’emprenedoria. En definitiva, l’acció sobre el sector industrial i del turisme i la pime, que tot just arriba al 40%. En total tampoc arriba al 50% el de les infraestructures. En definitiva, al llarg dels 10 primers mesos de l’any, l’execució en general ha estat baixa excepte en el sector agrari i rural, i molt baixa en aquells capítols que determinen més la modernització i competitivitat de la nostra economia, infraestructures, energia, indústria, turisme i sobretot l’escàndol de l’administració, que és precisament el punt més flac de tots i del qual depèn en més gran mesura l’execució dels fons europeus.
Loading ...
