El 2025, Espanya segueix atrapada en una paradoxa fiscal que ni els anys ni els governs aconsegueixen resoldre: recapta com a país moderat, però exigeix als seus ciutadans com si fos una potència del nord. I tot això amb sous propis del sud. La pressió fiscal aparent, aquesta que es mesura en percentatge sobre el PIB, voreja un 36,8%, per sota de la mitjana de la UE (41%). Però el veritable càstig està en l’anomenat esforç fiscal espanyol: allò que cada espanyol paga en impostos en proporció al que guanya. I en això, Espanya lidera el rànquing europeu.
Segons l’Institut d’Estudis Econòmics, l’esforç fiscal espanyol és un 17-18% superior a la mitjana de la UE. Traduït a vida real: l’espanyol mitjà paga impostos al nivell d’un alemany, però amb menys renda, menys serveis i menys retorn de l’Estat. O, com ja es diu entre economistes crítics: Espanya es comporta com un país escandinau… sense ser-ho.
Del 2017 al 2025: més impostos, més inflació, menys renda real
Des del 2018, la política fiscal ha seguit una escalada: pujades de l’IRPF a les rendes altes, impostos nous com la Taxa Google o la Taxa Tobin, i recàrrecs extraordinaris a banca, energètiques i grans fortunes. Però la veritable sagnia no ha estat legislativa sinó silenciosa: durant anys, l’IRPF no es va ajustar a la inflació. Resultat: milers de contribuents de renda mitjana i baixa van passar a pagar més simplement perquè cobraven més en termes nominals, no reals.
Tot i les baixades temporals de l’IVA en llum, gas o aliments el 2022 i el 2023, la pressió sobre les rendes mitjanes ha augmentat. I amb ella, la sensació que el sistema fiscal castiga el ciutadà mitjà més que el que protegeix.
Falca fiscal: tributar com a Alemanya, cobrar com a Bulgària
Una de les dades més alarmants és la falca fiscal: la proporció d’impostos i de cotitzacions sobre el cost laboral total. El 2023, un assalariat mitjà sense fills suportava una falca del 40,6 %, davant del 34,9 % de mitjana a l’OCDE. És a dir, treballar a Espanya és gairebé tan costós com fer-ho a França o Alemanya, encara que amb sous significativament més baixos i menys protecció social.
Tot i aquesta dada, les reformes han anat en direcció oposada a la simplificació o alleugeriment: s’han incrementat les cotitzacions màximes i, des del 2025, hi ha una “quota de solidaritat” addicional per a salaris elevats. El discurs oficial parla d’equitat, però l’estructura impositiva continua recaient en el mateix segment de sempre: les classes mitjanes treballadores.
Un sistema fiscal que recapta malament i distribueix pitjor
Tot i que Espanya no recapta tant com els seus veïns –per economia submergida (18 % del PIB) i una estructura amb poques grans empreses– el disseny del sistema fiscal no compensa aquesta debilitat amb progressivitat real. La recaptació descansa principalment a l’IVA, les cotitzacions i l’IRPF, és a dir, a les butxaques dels que no poden eludir ni optimitzar la factura fiscal.
Els impostos a grans fortunes o empreses tenen més valor simbòlic que no pas recaptatori. El gruix continua venint del consum i del treball assalariat. En altres paraules, la fiscalitat espanyola és dura amb els complidors. Aquesta situació s’accentua en algunes autonomies, de manera destacada a Catalunya, amb una pressió fiscal específica addicional, a més d’un impost altíssim de successions i transmissions.
Reforma o resignació?
El 2017, els experts ja advertien d’aquesta anomalia fiscal. El 2025, el desequilibri no només persisteix: s’ha agreujat. Es paguen més impostos en proporció a la renda, es treballa més per contribuir el mateix –o més– i es rep menys a canvi. A això s’hi afegeix la sensació creixent de desigualtat i desprotecció. A més, Espanya té el compromís incomplet amb la Comissió Europea d’abordar la reforma fiscal, una tasca impossible amb la debilitat governamental de Sánchez i l’heterogènia coalició parlamentària que li dona suport.
La pregunta que sura a l’aire és incòmoda: com més es pot estirar el model fiscal espanyol abans de trencar-se? Perquè, com mostren les dades, els ciutadans ja estan tributant com a europeus del nord… però continuen vivint com a gent del sud.
Com més es pot estirar el model fiscal espanyol abans de trencar-se? Perquè, com mostren les dades, els ciutadans ja estan tributant com a europeus del nord… però continuen vivint com a gent del sud Share on X
Loading ...
