La nova llei d’ensenyament de la ministra Celaá confirma la crisi educativa que viu Espanya des de fa dècades i l’accentua. Cada cinc anys de mitjana es produeix una nova llei educativa. Un alumne que comenci els seus estudis pot haver estat sotmès fins a tres lleis diferents en acabar-los. És la conseqüència de la pràctica que fa que el nou govern derogui l’anterior llei i sense consens n’elabora una de nova que al seu torn serà arraconada quan l’oposició es converteixi en govern.
En aquesta ocasió la manca de consens ha estat molt accentuat perquè no s’ha aplicat només a l’àmbit polític, sinó que s’ha estès a la comunitat educativa, que per la forma accelerada en com s’ha conduït la llei, no ha estat invitada a comparèixer. Per tant, és una legislació que es fa sense tenir en compte l’opinió de les escoles, de l’acadèmia, de les organitzacions professionals de mestres i professors, ni tan sols dels pares. Ha estat cuinada per la majoria política estricta del govern.
La llei, si dura, tindrà importants conseqüències en tots els àmbits. En el marc actual de la crisi educativa espanyola, les mesures que s’aplicaran en termes de fer desaparèixer els repetidors a força de fer desaparèixer els suspensos comportaran axiomàticament una pèrdua de nivell educatiu que ja de per si és baix. El problema que té la universitat, que ha de dedicar pràcticament el primer any a formar els alumnes en les carències que arrosseguen del batxillerat, es multiplicarà. Això sí, estadísticament Espanya deixarà de tenir, per llei, repetidors, i la seva comparació internacional millorarà de forma instantània.
Però una de les conseqüències més greus serà la crisi de l’ensenyament concertat que ha estat un dels fonaments de l’educació. Per diverses vies aquest tipus d’ensenyança té el futur molt negre. Per una banda ja no hi haurà llibertat d’escollir centre perquè l’anomenada “demanda social” ha estat liquidada. Tampoc podran cobrar cap quota i hauran d’acceptar forçosament els alumnes que els hi siguin enviats de la pública, i tot això amb un finançament concertat que només arriba al 65% del cost de la mateixa plaça en una escola pública. Tot això junt fa inviable l’escola concertada. També serà molt difícil que es facin nous centres, perquè es prohibeix la cessió de sòl municipal per a aquest tipus d’escoles. El seu ideari quedarà restringit perquè la nova llei porta una nova sèrie d’imposicions de partit, ideològiques, que el malmeten. Tot plegat comporta que el dret constitucional dels pares a elegir l’educació filosòfica, moral i religiosa dels seus fills quedi en no-res. Aquest aspecte i altres com el de la supressió al concert a l’escola diferenciada són de dubtosa constitucionalitat, i amb tota certesa la llei serà recorreguda davant la més alta instància judicial.
Podia haver anat d’una altra manera? Podia, si l’esmena transaccional per salvar la concertada concebuda pel PNB i JxCat, i a la qual el PP, Vox i Cs li van donar suport, hagués prosperat. Però això no va ser possible perquè ERC s’hi va negar. En últim terme, els vots d’ERC són els que han condemnat la concertada al fons del pou perquè el bloc governamental sense el seu auxili no ho hauria aconseguit.
Aquest nou escenari afegeix complexitat al futur govern de Catalunya. És possible reeditar una coalició entre dos socis, JxCat i ERC, que manifesten una diferència tan radical en una qüestió crucial com és la llibertat d’ensenyament i els drets dels pares?
Loading ...
