Quan un problema es deixa podrir, al final es transforma en una explosió social. Això és el que ha passat amb l’habitatge.
L’esperada reunió sectorial entre la ministra del ram, Isabel Rodríguez, i els responsables polítics de l’àmbit de l’habitatge de les comunitats autònomes ha acabat en el no-res més absolut. Malgrat la urgència i la magnitud del problema, l’única cosa clara és que el ministeri no castigarà les autonomies que no apliquin la llei —cosa que difícilment podien fer, ja que, en aquest cas, la legislació no és obligatòria. El que sí que farà el ministeri és premiar aquells governs autonòmics que la duguin a terme.
A quin govern d’Espanya se li pot acudir fer una llei sobre l’habitatge sense comptar, en la seva elaboració, amb el poder polític representat per les comunitats autònomes, que són les que tenen la competència exclusiva? Doncs això és el que s’ha fet en aquest cas. I el problema és greu, perquè només entre 2022 i 2023, la diferència entre la construcció d’habitatges i la creació de noves llars va ser de 375.000 unitats, a les quals s’afegiran 225.000 més durant el període 2024-2025, segons dades del Banc d’Espanya.
A més, el problema és complex perquè hi ha situacions diverses. Una cosa és el gran dèficit en les àrees metropolitanes i urbanes, que tenen un gran dinamisme, i una altra són les poblacions mitjanes i petites com Múrcia, Lleida o Jaén, que a més presenten la rendibilitat més alta en la inversió en habitatge. En concret, Lleida és la primera, amb una rendibilitat del 8,1%. En aquest segon cas, el que es necessiten són polítiques que fomentin la demanda, mentre que en les ciutats on manca oferta, l’única solució és construir, construir i construir, especialment habitatge social.
El problema es veu agreujat per la política, que, en lloc de millorar la situació, l’empitjora. D’una banda, l’heterogènia aliança governamental es tradueix en polítiques contradictòries. Per exemple, la llei d’habitatge que es va aprovar, criticada perquè es considera que tindrà un efecte contrari al que es pretén, és una norma clarament intervencionista, molt inspirada per Sumar i Podemos. Ara bé, està en tramitació una llei del sòl impulsada pel PSOE que té una naturalesa liberalitzadora i adopta una perspectiva absolutament diferent de la de la llei d’habitatge. És difícil construir una solució des d’aquesta òptica.
A aquesta situació cal afegir-hi l’actitud del PP, que s’oposa a tot: tant a l’intervencionisme com a la liberalització.
Si a això hi sumem que Sánchez governa com si tingués majoria absoluta, quan el seu poder territorial tendeix a zero, el resultat és el col·lapse en què vivim. I ja se sap que els col·lapses acaben en crisis profundes.
No hi ha solució per a aquest problema en les circumstàncies actuals sense un gran pacte d’estat entre l’oposició i el govern, pensant en el bé superior, és a dir, el bé comú de tothom. L’interrogant és si aquest tipus de bé interessa als partits polítics d’avui.
PARTICIPA A LA I CONFERÈNCIA CÍVICA D’ACCIÓ POLÍTICA. INFORMACIÓ I INSCRIPCIÓ