El primer debat dut a terme a la televisió pública entre els quatre principals contendents electorals va venir marcat per les trajectòries prèvies que havia seguit cadascun dels candidats. En aquest sentit, el més perjudicat va ser Pablo Casado perquè va intentar transmutar la seva imatge d’una gran agressivitat verbal “tienen las manos manchadas de sangre” a una actitud més de cap de govern, més presidencial. El salt segurament era excessiu i ni va acabar d’assolir aquest paper ni segurament va satisfer al seu públic més motivat. Casado ha perdut una oportunitat i l’interrogant és si no ho l’ha assolit per les dificultats objectives o perquè realment no acaba d’omplir el paper quan el crit ha de cedir a la capacitat de generar un ascendent polític.
Sánchez, que surt amb un clar avantatge, va seguir el que mana el cànon. Va jugar a conservar sense deixar d’aprofitar alguna ocasió per intentar posar en evidència el seu més immediat contendent que és Casado. La seva certesa que Unidas Podemos, és a dir Iglesias, no és a aquestes alçades un adversari electoral temible, va fer que ni tan sols amb ell polemitzés; més aviat al contrari, va mantenir una actitud deferent, com quan va agrair el seu suport en el passat.
Albert Rivera va assolir un gran protagonisme pel to de les seves intervencions, molt agressives des del primer moment, que van contrastar amb el rol més moderat de Casado. També portava un discurs ben estructurat cara els públics objectius dels quals cerca vots, amb especial insistència en els autònoms i la família. L’interrogant és si lliguen bé propostes programàtiques amb agressivitat en el discurs.
Finalment, Iglesias va poder gaudir d’una situació avantatjosa en el sentit que tots van prescindir d’ell i per tant va poder fixar amb molta llibertat el seu propi discurs, molt centrat en continguts de caràcter social. La seva reiterada lectura de la Constitució no està clar que acabi sent un factor d’atracció. Aquesta línia, utilitzar la Constitució en articles concrets com a programa polític, ja va ser utilitzada per Julio Anguita en el seu moment. No és nova, per tant.
La impressió final d’aquest primer debat és que ens trobem amb candidats que no acaben d’omplir d’una manera satisfactòria el que s’espera d’un líder polític amb aspiracions de governar. A cadascun, per raons diverses, les mancances els continuen pesant més que les aportacions.
Si el debat d’avui 23 d’abril no canvia substancialment la qüestió, la previsió podria ser aquesta: La suma de l’abstenció més el vot en blanc, més el vot nul serà important. Caldrà comptar-los tots perquè segons quina sigui la xifra, si supera clarament el 30%, voldrà dir que hi ha una gran disconformitat amb els actuals partits i lideratges polítics. Més enllà daixò l’avantatge del PSOE es pot mantenir i, si no és així i millora Iglesias voldrà dir que Sánchez s’haurà equivocat menystenint-lo. Sembla difícil que Casado aconsegueixi superar el pitjor resultat electoral del Partit Popular. El gran interrogant és Rivera. Una part de l’electoral recompensarà la seva agressivitat difícilment compatible amb una responsabilitat governamental? Es configurarà com l’alternativa real del centredreta espanyol? O bé la seva millora quedarà molt per sota de les previsions que existien sobre Ciutadans a finals de l’any passat?
En tot cas queda clar que en l’escenari del debat la resposta al conflicte català no existeix, el plantejament sobre les pensions difícilment suporta la realitat i cap dels candidats ha sigut capaç de traspassar una visió global, un projecte de país que vagi més enllà d’una suma de retalls.
Una última dada sorprenent: si les 19 circumscripcions que trien de 2 a 4 escons són les que poden decidir les eleccions per la incertesa de a qui anirà a petar l’últim diputat que s’escull en cadascuna d’elles, cal dir que cap dels quatre candidats van manifestar cap mena d’interès per oferir atractius per votar a la seva força política. En definitiva, o els anàlisis electorals estan equivocats, o els assessors han deixat passar una gran oportunitat.
