La pujada d’impostos per al 2023 es produirà segurament amb un escenari on la inflació haurà quedat ben controlada. Però cal afegir que aquesta no és una certesa absoluta i a més el dany que haurà causat el període inflacionari en les rendes encara no s’haurà reparat. Per tant plourà sobre mullat.
De fet, els mercats financers, segons l’anàlisi de conjuntura de Caixabanc Research, cotitzen un escenari d’inflació i anticipen la pujada de tipus d’interès. Quan això es produeixi, i començarà segurament a percebre’s el 2023, els països amb un elevat endeutament, cas d’Espanya, patiran per ajustar els seus pressupostos. Aquest fet es veurà, a més, complicat perquè el tipus de despesa que s’està fent per part de l’estat, amb recursos propis i amb els dels fons europeus, està generant més despesa estructural que en el futur s’haurà de pagar. Si es contracta molt més personal per a l’activitat que sigui, ensenyament, sanitat, els mateixos serveis de l’administració, i es fa en part amb els diners d’Europa, quan aquests desapareguin, aquest cost romandrà i caldrà finançar-ho amb els ingressos ordinaris.
La reforma financera que s’apunta és molt possible que generi un nou focus de conflicte en la classe mitjana, sobretot quan es veuen fets com el que s’ha donat amb la taxa d’imposició mínima global a les multinacionals, del 15% que, com afirma Piketty, és ridículament feble. Una pime, afirma, paga d’entrada molt més, així com ho fan les persones físiques. El mínim parteix del 20% i pot arribar al 40%. Això fa que l’economista de referència consideri que en realitat el que s’ha fet és crear “un sistema derogatori privilegiat” per als més poderosos i considera que la solució ha de venir d’una molt més gran pressió fiscal sobre els beneficis de les multinacionals i el patrimoni dels milmilionaris. També acabarà calant els escàndols dels paradisos fiscals “legals” com Holanda i Luxemburg, o el fet de la permissivitat en les criptomonedes, que són uns instrument formidable d’ocultació fiscal i blanqueig de diners.
En aquest context cal recordar, abans d’acabar l’any, les promeses de Sánchez. Les que anunciaven una vegada més el retorn de la normalitat, les que declaraven que entràvem en un període de progrés econòmic, la molt concreta que la factura elèctrica de les famílies i empreses no superin la de l’any 2018. De tot això ha de respondre el president del govern, que ara fa dies i dies que roman ocult, com és habitual en ell quan l’escenari es posa negre.
La seva actitud de només donar la cara quan creu que pot aportar bones notícies no és la forma de procedir d’un bon governant que lidera el seu país i que sap explicar-li en cada moment la situació, les perspectives i les raons de les dedicions que pren. El tacticisme de Sánchez en un escenari de crispació conflicte i incerteses és del tot insuportable.
Una darrera consideració cal afegir. L’increment dels impostos per al 2023 és un augment de l’exigència vers els ciutadans, que ha de tenir necessàriament una contrapartida: l’augment de l’eficàcia i l’eficiència de les administracions publiques. I això no es veu per cap banda. Un sol però important exemple: el que haurà perdut l’economia espanyola entre l’any passat i aquest com a conseqüència de la covid; és a dir, la xifra global amb que ens haurem empobrit és al tancar l’any actual d’entre 120.000 i 130.000 milions d’euros. Però al costat d’aquesta pèrdua resulta que el deute públic ha crescut en aquest període en 240.000 milions, és a dir, el doble de la caiguda de renda.
La pregunta és: aquests altres 120.000 milions de deute que no es justifiquen per la caiguda, com s’expliquen, en què s’han gastat? Tenim aquí una important revisió que cap govern fa: la de millorar la forma com gasta els nostres diners i això ara encara és més important, perquè resulta que manega l’exorbitant xifra dels fons europeus que han de servir per dotar d’un nou impuls econòmic al país.
Loading ...
