De bon inici, la candidatura de Salvador Illa ha despertat un gran interès, que sembla haver-se traduït en unes millors expectatives de vot al PSC, fins a situar-lo com a segona força amb possibilitats d’arribar a guanyar les eleccions. Si això es produís, seria una repetició del cas de Cs en les anteriors eleccions, quan la seva candidatura va exercir com a vot refugi per a tots aquells que no volien que triomfes l’independentisme. Però a mesura que han anat passant els dies, l’escenari es complica, precisament en aquell àmbit que li ha donat la notorietat a Illa: el de ser ministre de Sanitat, perquè no es pot separar la seva persona de l’evolució i perspectives de la pandèmia, i aquestes són clarament negatives.
Ara mateix Espanya torna a ser el primer país en nombre de casos en els últims 14 dies per 100.000 habitants, superant el Regne Unit, que havia sofert una escala extraordinària, però que sembla haver-la alentit. També en taxa de morts, fins i tot l’oficial, anem mal situats, i si es comptabilitza l’excedent de mortalitat que dóna l’INE, amb més de 80.000 defuncions, Espanya queda situada com un país capdavanter. Haver estat el primer en la primera onada i ara tornar-se a situar en un lloc destacat en aquest rànquing maleït no és una bona carta per al responsable de la sanitat de l’estat.
També influenciarà la cada vegada més polèmica, per la seva lentitud, distribució de vacunes. A hores d’ara ja ningú es pren seriosament la reiterada afirmació que a l’estiu s’haurà vacunat el 70% de la població. De fet, al ritme actual, és dubtós que s’assoleixi en aquell termini la vacunació de totes les persones de risc; això és, les més grans de 65 anys.
Salvador Illa no podrà evitar que es barregi, en la seva valoració com a candidat, la trajectòria al ministeri de Sanitat. I la qüestió és si el seu posat seriós i la seva actitud respectuosa són suficients per contrapesar els resultats de la seva gestió.
Ara s’ha obert un nou front polèmic amb les comunitats autònomes i la famosa cogovernança. Una bona part d’elles, encapçalades per Castella i Lleó, estan absolutament preocupades pel nivell de contagi al que han arribat, no només en la seva comunitat sinó en el conjunt espanyol, amb una incidència acumulada que ja supera els 700 casos, els últims 4 dies, per 100.000 habitants, que és un llindar altíssim. Per situar una referència, Alemanya amb 150 casos estableix el confinament total.
Les propostes en el sentit d’augmentar l’horari en que no es pot sortir de casa, establint el toc de queda a les 8 del vespre, i d’altra banda demanant la capacitat de poder efectuar confinaments, ha xocat amb la negativa d’Illa a la reunió amb els responsables autonòmics de sanitat celebrada ahir. Una negativa que, més tard o més d’hora, modificarà perquè la pressió sobre el sistema hospitalari comença a ser en molts indrets insuportable. Tant és així que hi ha experts que estan insistint en la necessitat d’un confinament radical, curt, de 2 o 3 setmanes, i addueixen que hi ha estudis que assenyalen que aquesta forma de procedir és menys lesiva per a l’economia que mesures que restringeixen molt determinades activitats econòmiques i que es prolonguen mesos i mesos en el temps. El cas de bars i restaurants n’és un bon exemple. L’exemple segurament més solvent és el del Fons Monetari Internacional (FMI) que en el seu informe: “Perspectivas de la economía mundial”, analitza l’impacte del coronavirus i defensa els confinaments en contra de mesures menys restrictives, ja que si bé tenen un fort impacte a curt termini, contribueixen a la reducció de contagis i propicien una recuperació econòmica més ràpida.
Sigui com sigui, el debat està obert, amb l’agreujant que les mesures un cop s’apliquen, siguin quines siguin, triguen un mínim de 15 dies en fer notar els seus efectes.
És possible que Illa esperi a arribar al màxim d’aquí a una setmana o 10 dies, el pic de la tercera onada, per poder presentar durant la campanya electoral estricta la idea que la situació millora. Seria una tàctica que trairia la realitat perquè estaríem situats en descens però de molt amunt, lent i amb un cost en persones i en diners molt alt. Però, entre aquesta alternativa i la de fer avinent amb mesures més rígides que la situació és francament dolenta, pot optar per aquella opció encara que no sigui la millor per a la salut dels ciutadans. És el problema que es produeix necessàriament quan es barreja sanitat i eleccions.
Una última qüestió imprevista es farà present també a la campanya. La de les mascaretes. Pots veure-la aquí.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
