Sota el govern Sánchez, si bé el problema ve de més enrere, es multipliquen els fets que així ho indiquen. Ara mateix amb el problema del presumpte cas d’espionatge a independentistes es posen de manifest les enormes contradiccions de la democràcia espanyola i la incapacitat de tots els partits de donar-los una resposta positiva.
El problema, que pot arribar a afectar l’estabilitat del govern Sánchez, arrenca d’un punt molt concret: la llei de secrets oficials que regula aspectes com el que ara està sobre l’escenari. Doncs bé, aquesta és una llei signada per Franco. És producte de la més estricta legislació franquista i va ser promulgada el 5 d’abril de 1968 amb la finalitat de regular quina informació sensible pot tenir coneixement públic i en quines condicions. El reglament que desenvolupa la llei és un decret també del període franquista, el 242/1969. La pregunta és de què serveix tanta llei de la memòria històrica i democràtica, que es dedica a traslladar cadàvers de lloc, a treure plaquetes commemoratives d’edificis i monuments, però que al mateix temps accepta que després de tants anys ens continuem regulant per lleis franquistes i que aquest fet sigui assumit tranquil·lament pel mateix PSOE. I, el que encara és més escandalós, per ERC que ha aixecat la bandera de la duresa, perquè en cap moment ningú ha demanat que aquesta llei es modifiqui. És a dir, s’acabi com s’acabi l’actual catalangate, la llei que porta la signatura de Franco quedarà vigent. Com pot pretendre’s un estat democràtic i de dret si manté legislacions d’una època que el mateix govern intenta esborrar de la memòria? No serà que s’utilitza el franquisme en funció dels interessos partidistes de cada moment?
La presidenta del Congrés dels Diputats, Meritxell Batet, segurament la pitjor presidència d’ençà que el congrés va ser restablert, ha demostrat amb una decisió, una més, aquest caràcter fake de la nostra democràcia, perquè en mig del partit ha modificat les normes de joc. Com que la comissió de secrets oficials regulada per la llei franquista de 1968 i quina composició és reglamentada pel Congrés, exigeix una majoria qualificada de 3/5 parts per ser elegit com a membre d’aquesta, i com el PP, Cs i Vox s’oposaven a la presència de Bildu, Batet ha modificat les condicions i ha decidit que n’hi ha prou amb la majoria simple.
És una modificació molt desafortunada perquè quan es tractava de les 3/5 parts, el que s’estava dient és que la seva formació havia de partir d’un consens de la cambra i fer-ho per majoria és deixar la seva composició en mans del poder executiu, que és una forma com una altra de laminar la capacitat legislativa de controlar-lo, més en un aspecte tan important com són els secrets oficials.
És totalment inacceptable, i no és la primera vegada que passa. Recordem que gràcies a Batet el Congrés dels Diputats va estar mesos i mesos d’inactivitat, sense capacitat de control del govern durant la covid, precisament quan el país vivia una situació d’emergència, exigia una atenta vigilància del segon poder sobre el govern.
També cal recordar que fa anys que Sánchez no du a terme l’obligatori mandat sobre l’estat del país sense que la presidenta del Parlament hagi reclamat mai aquest deure que el cap del govern té en relació amb l’executiu.
I per si no fos prou, ara mateix el govern accepta portar com a llei l’important conjunt de mesures anticrisi. Fins fa unes hores la seva pretensió era fer-les aprovar com a decret llei. La diferència no és menor. Aquest segon instrument no permet desplegar esmenes i tot va a blanc o negre, s’aprova o no s’aprova. Mentre que en la tramitació com a llei, almenys hi ha el debat perquè els diversos partits polítics puguin dir la seva i sotmetre-la a votació. Semblaria lògic que en un tema tan important com la crisi i les mesures a adoptar per pal·liar-la, el govern pactés el màxim consens i concert de totes les forces polítiques. Però no era així. El decret llei era un “trágala”, l’acceptes sense tocar una coma o votes en contra. Ara, com Sánchez ha vist que possiblement no tindrà majoria per tirar-lo endavant, ha modificat per necessitat, i d’un dia per l’altre ,el procés d’aprovació. No pot ser que tinguem un govern que considera que els seus punts de vista siguin sempre perfectes i absolutament intocables perquè aquesta és una actitud oposada a l’essència de la democràtica que, en definitiva, consisteix a considerar que ningú té la veritat, sinó només una part d’ella, i que assolir-la implica posar d’acord posicions diverses d’acord.
La forma de governar a Espanya, més els vicis ja adquirits fruit de la partitocràtica, han portat el deteriorament de la democràcia fins a convertir-la en un assumpte fake.