Organitzat per la PIMEC, s’ha produït el primer debat preelectoral amb presència d’ERC, PSC, JxCat, PP i En Comú Podem i amb l’exclusió de Cs i Vox. En el debat es van veure els diferents posicionaments polítics correlacionats amb el paper que juga cada partit en la situació espanyola.
Aragonès va insistir en un model de finançament semblant al basc, encara que això no dona resposta a la qüestió de quina fiscalitat vol ERC.
Illa va parlar d’un consorci tributari entre la Generalitat i el ministeri, com estableix l’Estatut. Però, ja va apuntar que d’abaixar impostos a Catalunya res de res. Va tenir la sinceritat de reconèixer que en 10 anys no s’ha fet res per millorar el model de finançament, potser pensant que no recordaríem que la meitat d’aquest temps hem estat governants per Sánchez.
Rull va incórrer en la mateixa qüestió des d’una altra banda, no s’ha fet res en l’última dècada per millorar el dèficit fiscal malgrat que ells, Junts, tenen la paella pel mànec de la governabilitat de Sánchez i fa temps que es podrien haver plantat.
Jéssica Albiach va constatar una vegada més que l’opció dels Comuns-Sumar és incolora, inodora i insípida, en aquest cas aplicat a la fiscalitat i al finançament.
I finalment Alejandro Fernández del PP va fer el discurs fàcil, però cert de l’infern fiscal de Catalunya i va ser partidari d’un nou sistema de finançament, però el va deixar per a un horitzó indefinit “quan finalitzi el procés separatista” i es va quedar tan tranquil.
La veritat és que a Catalunya vivim una pressió fiscal extraordinària per molt que Illa mantingui, com és habitual en ell, el posat impassible. Només cal comparar aquestes dues xifres per constatar-ho.
El 2004 els ingressos fiscals de Catalunya per tributs cedits i propis, eren 11.862,82 milions d’euros. El 2023 la xifra s’havia incrementat fins als 28.375,89 milions. És a dir, un 239% d’increment en pràcticament dues dècades. Si ho mirem ara per l’altra banda, la de la butxaca dels catalans, podem constatar com entre el 2003 i el 2022, equivalent a dues dècades, el PIB per habitant es va incrementar només un 145% i l’altre un 239%. La diferència és astronòmica. Són quasi 100 punts percentuals i aquesta diferència expressa la mesura en què la Generalitat i el govern central amb la part autonòmica dels impostos han incrementat els recursos que detreuen de les nostres butxaques.
Si a la xifra de PIB per habitant d’aquestes 2 últimes dècades li descomptessin la inflació, constataríem que estem quasi com estaven a inicis de segle pel que fa als ingressos reals, el que podem comprar amb 1 euro, per dir-ho d’una altra manera. Però, si apliquem aquesta mateixa mesura a la recaptació fiscal, constatarem que aquesta s’hauria més que doblat. Així anem.
I això sense entrar en consideració d’un altre factor que és l’impost sobre el treball, el de la quota a la Seguretat Social, perquè la seva suma a la pressió fiscal, el que es coneix com a cunya fiscal, encara ho hauria fet créixer més.
Catalunya és la comunitat que amb diferència ha aplicat, a més, més tributs propis, 15 en total. La comunitat que la segueix, que és la Valenciana, només en té 8. Aquest fet converteix Catalunya en la comunitat que recapta més amb els seus impostos, quasi el 45,2% del total, segons el ministeri d’Hisenda, quan la població som el 16% d’Espanya i per PIB una mica més del 19%. Per tant, la voluntat d’escanyar-nos és notabilíssima.
Naturalment, els impostos són necessaris per aconseguir béns i serveis públics, però és que ocupar la primera posició amb diferència en el rànquing de la fiscalitat que té la Generalitat, no té el seu corresponent correlat amb la prestació de serveis, en els quals en tots estem molt per sota la mitjana espanyola, en alguns casos a la cua. I el que és pitjor, si els mesurem en funció dels resultats, llistes d’espera, rendiment escolar, persones ateses en algun dels serveis, constatarem que ocupem les últimes posicions.
Any rere any l’administració de la Generalitat ha anat empitjorant. A més fiscalitat més mal servei, i d’aquesta relació també cal parlar-ne. Ningú té la solució, però que Illa, corresponsable amb Sánchez de desatendre aquest problema en els últims 5 anys, a més refusi abans de començar qualsevol modificació de la difícil situació de la fiscalitat de Catalunya, assenyala un camí que només ens condueix a continuar empobrint-nos en col·lectivitat. Perquè qui fa fructificar els diners són les famílies i les empreses; les administracions només els gasten. I si a més ho fan malament, com en el nostre cas, el resultat és extremadament perjudicial per a nosaltres els ciutadans.
Any rere any l'administració de la Generalitat ha anat empitjorant. A més fiscalitat més mal servei, i d'aquesta relació també cal parlar-ne Share on X
Loading ...
