Era una evidència. Un cop convertits en aliats fidels del PSOE, la seva reivindicació independentista quedava molt acotada a la conveniència de Sánchez i, per tant, amb la necessitat de rebaixar el llistó en cada ocasió. Es va veure en la legislatura passada, en la qual la dependència de l’estabilitat del govern espanyol dels vots d’ERC només va tenir una contrapartida, valuosa, però única: els indults als dirigents del procés que havien estat empresonats. D’aquest creixent atzucac, Aragonès n’ha intentat sortir amb imatges com la del referèndum pactat i el pacte de claredat. Pràcticament, quasi ningú en les rengles independentistes es creia que això portés enlloc, però almenys servia formalment per no arriar la bandera.
Ara, tot això a més queda arxivat. Res de referèndum, res de pacte de claredat ni de taula de patits. El govern de la Generalitat se centrarà en el que queda de legislatura en el finançament i Rodalies, que és el que li ha promès Sánchez i d’aquesta manera presentar-se a les eleccions amb alguna cosa concreta.
El problema d’aquesta línia que podria esdevenir ben positiva és que exigeix venir avalada pel bon govern. L’independentisme ha tingut la virtut o el vici, depèn de qui es miri, de justificar el desgovern i remetre-ho tot a la causa superior i transcendent de la independència. Però és clar, això no serveix quan s’aterra a la governació concreta. I aquí és on els resultats d’Aragonès són de desastre. Per començar, el col·lapse d’un departament clau, el d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, un gran contenidor de competències fruit d’un decret de reorganització de l’any 2021 mal pensat perquè va concentrar junt amb el que disposava el departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, les competències de medi ambient, aigua i energia. Massa. La intenció podia ser bona, però el resultat ha esdevingut indigest, de manera que aquest departament acumula tres dels problemes crítics de Catalunya, tots ells a hores d’ara de difícil sortida: el de l’aigua, el de la revolta pagesa i el de l’energia, l’altra crisi silenciosa que va fent forat fins que ens acabi esclatant a les mans, com ha passat amb l’aigua.
No només no es resolen els problemes d’aquest superdepartament en situació de crisi, sinó que es multipliquen. Per exemple, els pagesos pràcticament no tenen aigua per regar, però la Generalitat acabarà acceptant que els hotels puguin omplir les seves piscines. Ho hauran d’explicar molt bé si no volen que una onada d’indignació recorri el país. La depuradora de la Tordera, ajornada any i panys, s’ha convertit en un correm-hi tots a causa de la sequera, però ai las, ara s’adonen que depurar és senzill si es disposa de grans quantitats d’electricitat, i aquest és el problema. Aquell territori, com la major part de Girona, té una gran feblesa en la seva capacitat elèctrica, tant que senzillament la depuradora no es pot realitzar en els terminis previstos si prèviament no es disposa d’una conducció elèctrica de prou capacitat per proveir-la d’energia. I què dir de la situació lamentable del Segarra-Garrigues on el fet que se simultaniegi la negativa a utilitzar aigua excedentària de l’Ebre i alhora no es facin inversions per fer més eficients els regadius de l’Urgell!
Però no només el departament d’Acció Climàtica, perquè junt amb la crisi de l’aigua, de la pagesia i l’energia, hi ha el cas flagrant d’educació. Un govern com cal ja hauria generat un canvi radical de persones i procediments en el departament d’Educació perquè com més es coneixen els resultats de l’informe PISA més dolenta es percep la situació de Catalunya. És el cas dels alumnes en els nivells 5 i 6 de les proves, és a dir nivells d’excel·lència. Al Japó representen el 23% dels alumnes, a l’OCDE el 9%, a la UE el 8% i a Espanya el 6%. Catalunya ni tan sols arriba a aquesta última xifra. Madrid, sense ser una meravella, arriba al 8%. I no serà que aquella capital no tingui immigració i grans desigualtats socials. Hi va haver una època en els primers períodes de Pujol que ens emmirallàvem amb el Japó, que ara ens queda en matèria d’ensenyament lluny. La nostra fita en l’actualitat és més modesta, ens conformem a ser com Castella i Lleó o Astúries. A l’altre extrem els alumnes en el nivell 1 i 2 del PISA, els que no arriben als mínims de coneixements necessaris. A la UE són el 29%, a Espanya el 27%, a l’OCDE el 21%, i al Japó el 12%: a Catalunya, els últims de la cua, arriben al 30%.
I per situar un tercer exemple greu perquè afecta la productivitat de les empreses, i a un tercer departament d’Empresa i Treball, resulta que Catalunya és la primera regió europea en baixes laborals, en persones que justificadament o no, no van a treballar amb una baixa mèdica oficial perquè no estan en bones condicions. Com és possible que siguem els primers d’Europa? Pitjor encara, com és possible que el departament responsable junt amb el departament de Salut no estiguin duent a terme una anàlisi exhaustiva per conèixer les causes i posar-hi remei? Perquè aquesta qüestió afecta sensiblement la nostra productivitat i competitivitat en el context europeu i espanyol.
No n’hi ha prou amb dir que ara van a per les competències concretes, si no són capaços de governar d’una manera mínimament decent.
Loading ...
