Catalunya s’ha transformat en un carreró sense sortida, un atzucac, per les polítiques socialistes.
La política catalana presenta una doble i insòlita condició:
Té un clar guanyador, relatiu, però guanyador en el PSC. Tant a les autonòmiques com a les europees, governa a Barcelona gràcies al PP i domina la Diputació. En definitiva, és hegemònic en les principals institucions de Catalunya.
Però, al mateix temps, el govern socialista d’Espanya depèn de manera decisiva d’ERC i Junts, que en aquest sentit tenen la paella pel mànec. Hi ha una certa inversió de poder. El socialisme és més fort que l’independentisme a Catalunya i més feble al Congrés dels Diputats davant l’independentisme català. El balanç d’aquesta situació ara està més accentuat per la feblesa electoral de Sánchez i del seu soci Sumar.
En el marc d’aquest escenari se situa la negociació i pacte per assolir la presidència de la Generalitat. Sobre ella pesen, en gran manera, els precedents. D’una banda, s’han obtingut dues reivindicacions importants: primer l’indult i després, sobretot, l’amnistia, a reserva de la seva aplicació, però que políticament ha estat un objectiu assolit. Fora d’aquests factors, que beneficien sobretot els líders del procés i la resta d’inculpats, el balanç pel conjunt català és molt magre.
La taula, fos de diàleg o de negociació, ha estat una enredada monumental. Tothom sabia que ho era, amb l’excepció, segons sembla, d’Aragonès i Junqueras.
Però, és que els acords amb Puigdemont a Brussel·les –qui se’n recorda?–, en què han quedat? Més ençà en el temps, encara, els traspassos pactats sobre immigració, en què consisteixen? Perquè ni en parlen. Per què Junts no els reclama?
Ara ERC demana per fer president a Illa, no se sap si un acord per a un finançament diferenciat, els dilluns, dimecres i divendres, o la condonació del deute dels flacs, els dimarts i dijous. El problema és que un sistema de finançament diferenciat i específic per a Catalunya no pot consistir en una al·lusió genèrica, sinó que s’ha de fonamentar en unes concrecions que estructurin i condicionin el futur acord. I no sembla que això es pugui produir ara.
També, en aquest cas, juga la manca de credibilitat, com en la majoria dels fets ja citats. Fa ja un any que es va quedar que es condonarien 15.000 milions del deute total. Encara no han arribat i ara María Jesús Montero, vicepresidenta primera i ministra d’Hisenda, diu que ho està acabant de tancar. Bé, si ho fa només haurà dut a terme allò que es va acordar fa un any, però que no es pot presentar com una contrapartida per donar el vot a Illa.
També s’ha referit a abordar el finançament amb un “tracte especial” a Catalunya, que ningú sap què vol dir, si bé la idea expressada al mateix temps que es negociaria amb el marc de les comunitats el règim general del finançament, indica que per aquesta via poc es pot resoldre i també assenyala que el govern exclou una de les condicions d’ERC, que és la bilateralitat.
La pregunta del milió, el gran enigma, és per què, sent Sánchez tan dependent pel seu present polític d’ERC i de Junts, portem anys i anys sense que s’hagi registrat cap contrapartida mínimament significativa, beneficiosa pel conjunt del país?
I aquest és el problema de fons, i aquest és l’atzucac que en realitat no afecta només els socialistes, sinó els mateixos partits independentistes, que més enllà de la reivindicació i l’amenaça no aconsegueixen moure ni un sol paper a la taula.
Mentrestant, el País Basc continua fent via.
Va aconseguir el traspàs de la gestió de la Seguretat Social, o que en els convenis laborals i els de caràcter econòmic s’imposessin els de caràcter general. I ara mateix ja han consumat el primer pas que acabaria consolidant el País Basc com un estat confederat, un estat lliure associat a Espanya. Ja ho és en matèria financera i fiscal, i ara es vol rematar en l’àmbit polític.
Per aquesta raó el PNB i el partit socialista han pactat un nou estatut per al 2025, que significaria traslladar a l’àmbit polític l’esquema que ja regeix en el nou finançament. Reconeixement de l’excepcionalitat basca i de la seva condició nacional i bilateralitat política. Tot s’havia tractat en el marc d’una relació entre el govern basc i l’espanyol al marge de la resta del sistema territorial. Fins i tot es qüestiona el paper del Tribunal Constitucional i la seva possible substitució en el cas de conflictes entre el govern basc i l’espanyol per una nova instància.
Les comparacions sempre són odioses, però no deixa de ser cridaner que els 5 vots del PNB a Madrid valguin més que els 7 d’ERC i els 7 de Junts. Misteris de la política catalana.
Les comparacions sempre són odioses, però no deixa de ser cridaner que els 5 vots del PNB a Madrid valguin més que els 7 d'ERC i els 7 de Junts Click To Tweet
Loading ...
