Esquerra Republicana. El ridícul de les seves reivindicacions sobre el govern Sánchez

Milions de persones al carrer, presos i represaliats, dirigents que han abandonat el país, reclamació insistent que l’única resposta possible al conflicte amb Catalunya és l’amnistia i el referèndum pactat, això és el que ha estat reiterant Aragonès en relació a la taula de diàleg. I arriba l’hora de la veritat, aquella en la qual ERC sí que té força negociadora, el moment de negociar els pressupostos de Sánchez, i vet aquí que la màxima qüestió que se li acudeix posar sobre la taula és que s’executin bé les assignacions pressupostàries i que la llei de l’audiovisual respecti el català! Brutal.

Realment que, a hores d’ara, els que diuen que faran la independència i que tenen la paella pel mànec perquè Sanchez pugui aprovar els pressupostos, es limitin a demanar una qüestió tan elemental com el respecte al català en una llei que afecta de manera central als àmbits idiomàtics com és el de l’audiovisual, és realment per plorar per part dels partidaris de la independència, i per riure per la banda d’aquells que s’hi oposen.

És la millor confirmació que aquesta via està abandonada, i encara més, que la capacitat negociadora d’ERC es limita a allò que el govern espanyol per endavant li ha dit que li pot concedir. La millor constatació d’aquesta evidència és que ERC no té inconvenient en afirmar que deixa per a més endavant la negociació de Rodalies. Genial. Considerem que abandona la independència, però home, Rodalies! Almenys aquesta peça sí que podria posar-la sobre la taula. Però no, perquè Aragonès i Junqueras saben que el sindicat de maquinistes té collat a Sánchez amenaçant-lo amb una vaga total si fa aquest traspàs a Catalunya, i per tant estan convençuts que no hi ha res a pelar i en conseqüència pleguen veles abans de començar.

Ni CiU en els seus pitjors temps, quan la gesticulació ocultava la manca de resultats, havia assolit un perfil negociador tan baix. Amb el fet favorable per a ERC que Sánchez no té majoria i depèn d’ella, mentre que quan CiU feia jocs de mans era perquè el govern de Madrid disposava ja de majoria absoluta. Compari’s aquesta actitud negociadora –sí, certament les comparacions són odioses, sobretot per qui la pateix- amb la del PNB en la qual el seu portaveu, Aitor Esteban, en té prou amb aixecar-se i des del mateix escó mussitar unes paraules en el sentit de “si no em fas cas, t’espero a la cantonada” referint-se al decret que collava a les elèctriques, perquè el govern s’afanyés a suavitzar aquells aspectes que disgustaven al PNB. I ERC té més del doble dels diputats que el partit basc, i per tant el seu pes i capacitat de decisió és molt més gran. El partit republicà després d’una excursió per l’independentisme ha tornat als seus orígens, que va mantenir durant molts anys, de partit republicà espanyol.

Mentrestant, la seva acció en el govern de Catalunya és perfectament descriptible, com mostren les enquestes i la teòrica fama de bon gestor d’Aragonès no es fa palesa. Constatem-ho amb els últims fets: un nou decret limita la localització de les renovables a Catalunya i no només això, sinó que obliga a repetir la tramitació a les empreses que ja tenien coll avall haver completat la major part del procediment administratiu referit a l’anterior decret. Catalunya avui està a la cua d’aquest tipus d’energia, i alhora practica un discurs de lluita contra el canvi climàtic i a favor de l’ecologisme. Com sempre, una gran dislocació entre les paraules i els fets.

Per major greuge aquest decret es fa públic pocs dies abans que Nacions Unides hagi emès una alerta sobre el fet que al ritme actual farà impossible complir amb les previsions per evitar que la crisi del clima empitjori.

I com això de sincronitzar fets és una habilitat del govern, pocs dies després de la insòlita manifestació de policies criticant el govern de la Generalitat, ERC amb l’ajut imprescindible de JxCat va lliurar la presidència de la comissió al Parlament que ha d’avaluar les actuacions policials, a una persona tan neutral i ponderada com Eulàlia Reguant de la CUP, que ja ha anunciat la seva intenció de proposar una oficina per sancionar els Mossos abans i amb independència que actuï la justícia si hi ha cas. És a dir, una mena de comissariat polític que es dediqui a perseguir els Mossos. Genial solució per resoldre el greu conflicte amb la nostra policia. Mentrestant, el conseller Joan Ignasi Elena continua fent rogatives. Sort que no som un estat independent. Algú s’imagina a França o a Espanya amb la policia revoltada contra el propi govern?

 Loading ...