ERC fa ben certa la dita catalana de “roda el món i torna al Born”. En altres paraules, tornem a estar on estàvem abans que el 2012 Artur Mas tingués la genial idea d’aixecar la bandera cap a la independència. El seu encert ha estat tal que ha aconseguit triplicar el que era el seu partit. Allà on hi havia una única força política, CiU, avui n’hi ha tres, JxCat, PDeCAT, PNC, que segurament sumats no arribaran de lluny al que va significar CiU. Ara el seu paper el reinterpreta ERC.
Tampoc és tan estrany. Aquest partit històricament ha estat un partit republicà espanyol que volia contribuir a portar la república a Espanya i no tenia la independència com a un objectiu. Ara amb el nou “bloc d’estat” UP-Bildu-ERC en aliança amb el PSOE, recupera aquella històrica missió de les esquerres espanyoles: la república i la transformació de l’actual sistema polític. Cap dels tres partits del bloc han apostat mai, ni abans ni ara, per la Constitució de 1978. O sigui, que no està fora de lògica el seu refús.
El que és realment insòlit és el paper que juga el PSOE en tot això. Recordem que en la seva versió anterior el partit socialista mai es va avenir a pactar ni amb el PCE ni amb Izquierda Unida, que eren les encarnacions anteriors d’aquesta esquerra actual.
La pugna d’ERC amb el PSC no és tant per discrepàncies polítiques com per veure qui mana realment a Catalunya. En la mesura que ERC aconsegueixi situar en un tercer pla els socialistes catalans, el seu valor al mercat de Madrid puja, i a la inversa. En tota aquesta dinàmica el centre polític, i no diguem la dreta, no existeix a Catalunya, tot es mou entre variacions de l’Esquerra i no pas la més socialdemòcrata, Comuns, ERC, i un PSC crossa de Colau, però que a diferència de Madrid, on Iglesias marca la pauta, aquí Collboni fa de subaltern polític.
El gir descarat cap al “peix al cove” el fa públic i notòria la recent entrevista a La Vanguardia del diumenge 29 de Novembre a Pere Aragonès. Els seus arguments són d’aquesta mena: “ens donen 400 milions més pels Mossos i entrem al consorci de la Zona Franca”; és a dir, no ja pujolisme, sinó roquisme en estat pur. També la seva visió estratègia pertany a la mateixa categoria “aconseguim més amb 13 diputats que assistint a la reunió del Consell Fiscal”. Això pertany al pujolisme de la bilateralitat més tradicional: fer servir els diputats del partit al Congrés per negociar com a Generalitat, en comptes de la representació institucional del govern català, que són els òrgans de caràcter autonòmic on estan representades totes les comunitats.
Qualsevol persona que vegi en aquest camí la independència hauria de revisar profundament la seva anàlisi perquè és una via que porta únicament a afermar l’autonomisme, no a destruir-lo. Cal dir, però, que en aquesta tradició inaugurada per Pujol, ERC ha fet una aportació. Ara l’adversari no és el govern de l’estat. Ara no es tracta de debatre l’històric dèficit fiscal ni l’injust sistema de finançament, ni la política regional espanyola. Res d’estructural que pugui donar un mal viure al govern Sánchez. Ara el gran enemic de Catalunya és Madrid i la seva migrada autonomia fiscal, que és la mateixa que té Catalunya i totes les altres comunitats de règim general. Ara la seva bandera és recuperar, en la mesura més gran possible, una homogeneïtzació fiscal que obligui a tots a pagar l’impost de patrimoni que no existeix a pràcticament cap país d’Europa. Aquest nou invent té la virtut que desvia el focus del conflicte amb el govern espanyol, però té el greu inconvenient de ser una carta arriscada perquè aquí sí que trenca amb la tradició catalana d’autogovern però no per anar cap a la independència, sinó cap a la LOAPA fiscal.
Loading ...
