La realitat política crua i pelada de Catalunya és que està governada per la conjunció de forces més esquerranes d’Europa, i sense cap contrapès amb un mínim de significació, i menys encara de possibilitat, d’alternativa.
El pacte tancat ara entre ERC i la CUP accentua aquesta orientació, que ja era palesa en l’anterior legislatura: un govern que se situa a l’esquerra mirant, no cap al centre, com és habitual a Europa, sinó cap a l’extrema esquerra que significa la CUP.
Només cal comparar els subjectes polítics de l’escenari català amb els veïns d’Itàlia, on l’esquerra està representada per un partit, com el Demòcrata, ara dirigit per l’exprimer ministre Enrico Letta que, traslladat a les coordenades catalanes, hauria correspost a un dirigent d’Unió Democràtica, amb qui per cert, mantenien estretes relacions. L’altre partit forjat com a antisistema, el 5 Stelle, i ara sota la direcció de l’exprimer ministre Giuseppe Conte, gira també aproximant-se cap al centre sobretot amb la seva posició sobre Europa, sense abandonar la seva vocació de transformador social.
Res d’això existeix a Catalunya i ho manifesten els acords signats amb la CUP en els quals hi destaquen dos elements que comportaran més problemes i tensió. Un la revisió dels Mossos d’Esquadra feta des de la perspectiva cupàire, cosa que d’entrada significarà la liquidació dels projectils de foam i deixaran als Mossos sense cap més instrument de dispersió que els seus cossos i les seves defenses. Serà la policia més desprotegida d’Europa amb diferència. Quan la tendència general és dotar els cossos policials amb instruments suficients per diluir els grups més violents que recorren Europa, i que tenen a Catalunya una destacada representació, el nou govern s’orienta en sentit absolutament contrari. El risc que davant d’uns fets multitudinaris els Mossos no puguin controlar-los, és evident. Més quan la seva dotació humana resulta ja de per si escassa.
El segon acord és obrir la porta a un nou 1 d’Octubre en aquesta legislatura. El fet que això formi part del programa de govern ja de per si sol capgira tot l’escenari polític, prescindint de si l’acaben realitzant o no, perquè, ¿com és possible, com vol ERC, iniciar el diàleg amb el govern espanyol, començar amb les activitats de la Comissió Bilaterals i de la Taula de Diàleg, si un dels objectius d’aquest govern és repetir un acte que ha estat considerat per la justícia espanyola com delictiu i penalitzat amb duresa? Com es pot resoldre la situació dels empresonats mantenint sobre el tauler l’amenaça d’un nou 1-O? Cal recordar en aquest sentit una dada gens menor: totes les persones condemnades pels fets del 2017 pertanyen a ERC i a JxCat, i no hi ha ningú de la CUP, excepte per temes de menor volada. Ara, si es produïssin uns fets equivalents, tornaria a succeir el mateix perquè els que s’endurien la resposta més dura de l’estat serien els qui estan al govern o presideixen el Parlament. Una situació que pràcticament no afecta la formació antisistema.
El govern, però, està lluny de resoldre’s perquè la negociació amb el soci important, JxC, està empantanegada, i no és gens clar que quedi enllestida per la data límit de divendres vinent. Junts no pactarà si no obté una posició prou satisfactòria en el nou govern. Auxiliats pel poder institucional de Laura Borràs, podrien entrar en temps de descompte i assumir el límit de dos mesos més, que donarien peu a una convocatòria automàtica de noves eleccions. Però d’altra banda és difícil que JxCat suporti bé la pressió dels sectors empresarials, que en definitiva en part representa i que també demanen un nou govern amb urgència. En qualsevol cas la dependència de la CUP, estratègica i parlamentària, és palesa. És una conseqüència del problema de barreres i exclusions que viu la política catalana, que acaba donant el poder als extrems. Sense recuperar l’espai central de la política, la crisi de Catalunya està enquistada.
Loading ...
