L’èxit històric de Trump en el cruel conflicte de Gaza defineix per si mateix una presidència, sobretot davant dels desastrosos precedents demòcrates; la inanitat de Biden davant d’Israel, i l’abandó de conseqüències terribles de Síria per part d’ Obama, Nobel de la Pau quan tenia tres incursions militars en curs al cap de nou mesos del seu mandat.
Trump ja ha fet història com la va fer Reagan. A tots dos els uneix la terrible fúria i menyspreu amb què van ser tractats per una gran part dels mitjans de comunicació europeus, no pel seu llegat –Regan és vist com un dels bons presidents del nostre temps– sinó pel fet de ser conservadors.
Trump és un actor polític personalíssim, això està fora de dubtes, però seria irracional no atendre els que realment representa, la gran aliança que ha articulat.
El fenomen polític que envolta Donald Trump va molt més enllà de la seva figura. El Trumpisme —com ja en diuen els analistes— no és un simple sector del Partit Republicà, sinó una aliança heterogènia de descontents que ha transformat les bases del conservadorisme nord-americà. En lloc d’un bloc ideològic coherent, el moviment que el recolza és una coalició populista, nacionalista i antiestablishment, unida per un mateix impuls: la rebel·lió contra les elits polítiques, mediàtiques i culturals dels Estats Units.
La nova coalició populista
El nucli dur del trumpisme el formen obrers blancs rurals i de classe mitjana baixa que alguna vegada van votar demòcrata. Procedeixen de l’anomenat Rust Belt, el cinturó de l’òxid, devastat per la desindustrialització. Són treballadors que van veure tancar-se les fàbriques, perdre’s les feines i trencar-se el somni americà. Per a ells, Trump encarna una revenja: promet tornar-los la veu davant d’un sistema que consideren manipulat per banquers, tecnòcrates i buròcrates globalistes.
Al seu costat, s’agrupen els conservadors religiosos —evangèlics i catòlics— que veuen a Trump un defensor dels seus valors davant de la “dictadura cultural” progressista. El seu suport va ser decisiu en la seva primera victòria: tres jutges conservadors al Suprem i la històrica anul·lació de Roe vs. Wade són èxits que aquests sectors li atribueixen com a prova del seu compromís.
El moviment també acull els nacionalistes i antiglobalistes, hereus del paleoconservadurisme de Pat Buchanan als anys 90. Rebutgen les guerres exteriors i defensen la sobirania nacional davant d’organismes com l’ONU o l’OTAN. Veuen a Trump un líder que ha tornat la política exterior a un realisme brutal i transaccional.
A aquest bloc s’hi suma una part dels llibertaris desil·lusionats i del vell Tea Party, que des del 2009 protestaven contra els rescats financers i “l’Estat profund”. No tots coincideixen amb el seu proteccionisme, però comparteixen la desconfiança envers Washington, les agències federals i el que consideren un aparell burocràtic divorciat del ciutadà.
I, als marges digitals, hi ha els joves de la dreta alternativa (alt-right), nascuts en fòrums i xarxes socials, que barregen ironia, provocació i mems amb un discurs d’identitat nacional. No controlen el moviment, però sí que van influir decisivament en la seva difusió el 2016. La seva “guerrilla cultural” va donar a Trump un llenguatge i una estètica populista inèdita.
Finalment, hi ha la vella guàrdia republicana, que al principi ho va resistir, però va acabar rendint-se a l’evidència: la base del partit ja era trumpista. Governadors, senadors i think tanks conservadors han adaptat el seu discurs per sobreviure a l’huracà taronja.
El trumpisme no sorgeix del no-res. S’alimenta de diverses tradicions històriques del conservadorisme americà encara que les reinterpreta a la seva manera.
Primer el conservadorisme clàssic de Barry Goldwater (1964), que defensava la llibertat individual i la reducció de l’Estat. Trump manté la desconfiança envers el govern, però trenca amb el lliure comerç i l’internacionalisme liberal.
Després, el reaganisme dels anys vuitanta, que va unir liberalisme econòmic, patriotisme i moral cristiana. Trump conserva el nacionalisme econòmic, però substitueix l’optimisme de Reagan per un discurs de greuge i confrontació.
Més propera és la influència del populisme de Buchanan i Ross Perot, que als noranta denunciaven el TLCAN, la immigració i la pèrdua de sobirania. Aquella retòrica anti-elit va ser un assaig general del trumpisme.
El Tea Party, nascut contra Obama, va aportar l’energia de base: ciutadans farts d’impostos, rescats i burocràcia. La seva retòrica anti-Washington i el seu ús de les xarxes van preparar el terreny per a l’explosió digital del trumpisme.
I per sota de tot batega una tradició més antiga: el nacionalisme jacksonià, que des del segle XIX exalta l’home comú, el patriotisme i la desconfiança envers les elits. Trump, en aquesta genealogia, seria una versió contemporània d’Andrew Jackson: un outsider autoritari, plebeu i orgullosament antiintel·lectual.
L’estil abans que la doctrina
Més que una ideologia, el trumpisme és un estil polític. No hi ha una doctrina sistemàtica, però sí un fil conductor clar:
- Nacionalisme econòmic: “Buy American, hire American”.
- Desconfiança envers el globalisme: rebuig a tractats comercials, migració i institucions internacionals.
- Identitat cultural: defensa de l’Amèrica real davant el progressisme urbà.
- Comunicació directa: xarxes socials, mítings, llenguatge simple, emocional i combatiu.
- Autoritat forta: culte al líder, sospita de les institucions i preferència per l’ordre davant del consens.
El moviment que dona suport a Trump ha substituït la dreta del “mercat lliure i valors familiars” per una altra de més nacionalista, populista i emocional. El seu lema ja no és la llibertat, sinó la pertinença; no pas l’equilibri institucional, sinó la voluntat de poder.
La seva força prové d‟un malestar social real: desigualtat, crisi d‟identitat, pèrdua d‟estatus i desconfiança en la política. Però també d’una narrativa eficaç: la idea que hi ha un “ells” (les elits globals) que roba el país a un “nosaltres” (l’Amèrica oblidada).
Trump no va inventar aquest malestar, però el va convertir en identitat política. I encara que desaparegués demà, el moviment que el sosté —la “rebel·lió dels descontents”— ha arribat per quedar-s’hi.
Reagan prometia esperança. Trump promet venjança. I milions de votants ho prefereixen així. #PolíticaUSA #Trump Share on X
Loading ...
