L’estat d’alerta està produint un efecte pervers i alarmant, una retallada fàctica dels nostres drets civils, socials, econòmics, polítics i religiosos, contemplats per la Constitució.
Hi ha abusos, excessos i dèficits que no es poden acceptar perquè, com advertia el filosofo y historiador Israeli Yuval Noah Harari, les mesures d’urgència que ara s’apliquen amb motiu de la pandèmia determinaran el futur, i cal anar amb compte sobre el perill de les derives autoritàries.
En el nostre cas, la presència en el govern d’Unidas Podemos, que tenen com a autors de capçalera inspiradors de la “democràcia bolivariana” no inspira cap mena de tranquil·litat.
L’últim escàndol, l’apuntament en roda de premsa del cap de l’estat major de la Guàrdia Civil assenyalant el control que feien dels missatges crítics amb el govern, és un exemple del problema. Els superficials desmentits no treuen la literalitat de les paraules que a més estaven escrites, no eren una improvisació, i difícilment podia ser un lapsus, com barroerament ha intentat justificar Grande Marlaska, ministre d’Interior, perquè els lapsus no es porten redactats.
En realitat hi ha un marc que genera la confusió i facilita l’abús, i que només la por a la pandèmia no ha mogut a més escàndol. Però, amb independència de la psicologia de masses, el fet existeix. Es tracta que l’estat d’alarma declarat no permet suspendre temporalment els drets constitucionals, sinó tan sols regular-los. Només l’estat d’excepció ho fa possible. El confinament total i tan radical seria en aquest sentit de dubtosa constitucionalitat.
A partir d’aquí els fets es multipliquen. Abundància en l’ús dels decrets lleis per legislar, aprofitant la congelació del Congrés (després veurem que està congelat només pel que els interessa), setmanes sense control parlamentari, normes dictades de dubtosa constitucionalitat -com la que afecta a l’acomiadament i als lloguers- preguntes censurades a les rodes de premsa, contractació massiva de serveis d’empreses especialitzats en aplaudir el govern a les xarxes, excessos policials impedint el culte a les esglésies, malgrat que complien les condicions de distanciament entre persones (i estar específicament permès pel decret de l’estat d’alerta), una escandalosa enquesta del CIS, en la qual es pregunta i celebra si s’ha de restringir tota informació que no sigui la oficial (i que vindria a enllaçar amb el lapsus de la Guardia Civil)… El llistat és llarg i alarmant.
A aquesta relació de furts dels drets cal afegir-ne un altre en el seu nivell màxim: l’acció parlamentaria, allò que ens representa a tots.
Per tercera vegada es va iniciar en el Congrés dels Diputats l’intent de legislar una llei orgànica, la de l’eutanàsia. En les dues anteriors la dissort política ho va impedir; semblava una llei maleïda per les circumstàncies. Ara, amb el nou govern ho han reiterat, però d’una manera original. No és el govern qui, com és habitual, presenta un projecte de llei, sinó que són els seus partits els que ho fan en forma de proposta. Aquesta és la via habitual de l’oposició, però no la dels governs.
Per què, doncs, anar per aquesta porta del darrera? Doncs, perquè la tramitació obvia passos molt importants, i més tractan-se d’una llei que regula un fet tan excepcional a Europa i al món com és regular en quines condicions el metge pot matar legalment el seu pacient, que és el que en últim terme, és l’eutanàsia. Té més dimensions, però la decisiva és aquesta, perquè sense ell no és possible.
La via escollida obvia el molt important informe del Consell General del Poder Judicial i de la fiscalia. També obvia o redueix la informació pública, la consulta d’experts, en definitiva, la participació i el debat ampli amb llums i taquígrafs.
Podia fer pensar que la suspensió de les activitats parlamentàries portarien a aturar la tramitació de la llei, com a succeït en altres qüestions. Doncs no, la mesa i la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, ha continuat l’impuls. Fins i tot hi ha presa per part de PSOE i sobretot del partit de Pablo Iglesias per aprovar-la. Tant és així, que si la petició de diverses entitats organitzades en torn la plataforma Els 7000 no és atesa, es produirà un fet com a mínim morbós. L’única llei que es portarà a un plenari del Congrés serà la que legisla com produir la mort legalment, a partir de la voluntat de la persona.
Quan això succeeixi ja hauran mort 25 o 30 mil persones a España, el 87% d’elles més grans de 70 anys, xifra que el 31 de desembre serà d’un mínim de 80 mil. El que el Congrés dirà als ciutadans és que la prioritat legislativa en aquest moment no és com protegir més i millor les persones i en especial els més grans, sinó com ajudar-los a morir. Quin país, quina societat és aquella que obra així?
Si sense eutanàsia s’han produït milers de morts a causa de la selecció per edat -El Mundo considera que unes 6000- què no passaria si hi ha una certa cobertura legal, i quan et donen com a alternativa un sofriment insuportable, o la mort a mans del metge. Perquè aquesta és un altre tema. Espanya d’acord amb l’atles de cures pal·liatives d’Europa té un nivell subdesenvolupat molt per darrera de països com Polònia, i mes a prop de Geòrgia o Moldàvia. Oferir una alternativa entre sofriment i mort provocada no és una opció humana, civilitzada. D’aquí que la lògica demanda és la de suspendre la tramitació, fins que estigui aprovat un pla de cures pal·liatives, i cessi la mortalitat de la Pandèmia
Si la llei s’aprova, després del què ha succeït aquestes setmanes passades, quina persona de més de 70 anys romandrà tranquil·la en cas d’una situació greu? Jo no, certament. Al final ens convertiran en excedents que fem nosa.
Hi ha un abús legal amb tot això, una dictadura de la majoria en temes tan decisius com la vida.
No es tracta de si aquella o aquella altra mesura ja ens assembla bé. Es tracta que totes s’han d’ajustar a la llei i al esperit de l’estat de dret -allò que es reclama amb raó a l’independentisme- i no és així.
La pandèmia no pot obrir la porta a l’autoritarisme en un sistema, a més, malalt de partitocràcia, ineficàcia i ineficiència dels lideratges polítics i dels partits.
És necessària la critica respectuosa informada i ferma. Però no és suficient si la societat civil no reacciona. La Covid-19 no desapareixerà d’avui per demà i el pitjor de la davallada econòmica està per arribar. Sense exigència i participació de la societat civil organitzada no en sortirem bé, moltes empreses salvables no se’n sortiran, perquè l’abús de poder mai condueix a l’eficiència . L’última paraula és nostra.
Si la llei s’aprova, després del què ha succeït aquestes setmanes passades, quina persona de més de 70 anys romandrà tranquil·la en cas d’una situació greu? Click To Tweet
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.