Ens enreden amb l’aigua. Pareu atenció

En totes les declaracions i informacions governamentals sobre solucions a la sequera, no parlen mai de dues qüestions clau. Una, és el cost que representaran per a nosaltres, ciutadans i empreses, les solucions que van aplicant. L’altra, s’obliden per sistema de parlar dels regadius que és on es concentra amb diferència el consum més gran d’aigua. Només amb aquest anunciat hom ja pot malfiar-se que el resultat final consistirà una vegada més en una aixecada de camisa.

El cost de l’aigua del sistema Ter-Llobregat, el transvasament intern de Catalunya, pel 2024 registra un extraordinari increment del 33% i passa de 0,74 euros el m3 a 0,99. Però, atenció, perquè aquest no és el preu al qual el paga l’usuari perquè sobre aquella xifra li carreguen impostos i despeses múltiples ja que han convertit el rebut de l’aigua en un contenidor fiscal. Per aquesta raó quan el director de l’ACA, Samuel Reyes, en declaracions a El Periódico es referia al fet que amb l’aigua per vaixell el preu podia arribar fins als 4 m3, donava com a xifra actual de cost l’1,60 €/m3, sensiblement superior a la que hem indicat abans com a cost real. Però, ho mirem com ho mirem, la solució del vaixell representa incrementar un 400% el cost de l’aigua en relació amb el sistema Ter–Llobregat o un 120% en relació amb el preu actual. En tot cas, pujades brutals.

Fem un pas més en l’anàlisi. Barcelona consumeix 91,5 hectòmetres cúbics, si multipliqueu aquesta xifra per 1 milió tindreu el m3. Aquesta magnitud vol dir que consumim 250.685 m3 per dia. Cada vaixell pot portar com a màxim 20.000 m3 i, per tant, només cobriria el 8% de les necessitats. Si es dobla la xifra, doncs arribaríem as 16%. Possiblement en la pràctica quedem a un ritme d’un vaixell i mig al dia perquè cal contemplar a més que el viatge entre la dessaladora de València i el port de Barcelona té una durada de 2 dies i aproximadament es poden esmerçar un màxim de 2 dies més entre carregar i descarregar l’aigua. Això significaria que tindríem un vaixell cada 4 dies o cada 2 si es dobla la xifra i, per tant, en realitat la cobertura de les necessitats diàries no seria la d’aquest 8%, sinó que oscil·laria entre el 2 i el 4%. És poc.

El cost per cada embarcació, considerant el transport més el cost d’aigua de la dessaladora, pot oscil·lar entre 600.000 i 1 milió d’euros, però el govern no ha facilitat xifres en aquest sentit i caldria exigir-les. Si són 4 dies per vaixell entre transvasament, càrrega i descàrrega, això significa que cada 20.000 m3 només en el transport es gasten 400.000 euros, als quals cal afegir els 4 euros per m3 del cost de la dessalació més les despeses de càrrega, descàrrega, més els costos portuaris. I això ens situa en la xifra de mínims dels 600.000 euros. Perquè un altre problema afegit és que vaixells en condicions de transportar aquesta quantitat de líquid n’hi ha pocs i, com la demanda de cara a l’estiu serà elevada, els costos poden créixer fins a arribar al milió d’euros. Si el transport d’aigua s’ha d’efectuar al llarg de l’estiu, per cobrir les necessitades de, diguem 7 dies, la despesa que es produirà pot situar-se entre els 120 i els 200 milions. La part de l’aigua la pagarà el govern central i els costos del transport, molt més elevats, la Generalitat.

I aquí ve l’altra qüestió. El cost de la connexió amb l’aigua de l’Ebre de Constantí, que és fins on arriba ara, fins a Olèrdola, que és el primer punt on es pot recarregar el sistema Ter-Llobregat, és de 200 milions d’euros per a una conducció de 60 km. que podria transportar 45 milions de m3. Amb l’afegit que a diferència del vaixell no seria una despesa, sinó una inversió en infraestructura. Ara bé, tant el govern de Sánchez com el d’Aragonès consideren pecat mortal portar aigua de l’Ebre cap a l’àrea metropolitana de Barcelona. La raó que es dona és que no es pot reduir el cabal del riu, però aquest argument és un engany perquè no cal tocar ni una sola gota d’aigua de la qual passa per l’Ebre, de la mateixa manera que per fer el transvasament de Tarragona tampoc s’extreu ni un litre d’aigua del riu ,sinó que tota ella prové de l’estalvi en l’ús de la comunitat de regants del Delta.

I ara anem a l’altra part de l’equació de la qual mai es parla. El canal d’Urgell, el regadiu més important de Catalunya, té una concessió de 677 hectòmetres (multiplicat per 1 milió obté els m3) a més de 79,9 per a usos no agraris. Com ja he apuntat en altres ocasions, una extensa part d’aquest regadiu es fa encara a manta, en lloc d’utilitzar reg eficient. Més del 40% de la superfície és regada d’aquesta manera quan la mitjana a Espanya és de només el 22%. Si s’efectués la inversió necessària propiciada per la Generalitat per aconseguir ni que fos un estalvi del 10% del consum d’aigua del reg a manta, s’aconseguirien 67,7 milions de litres, un 50% més del que es necessitaria per el transvasament de l’aigua de Tarragona a Barcelona. Aquesta quantitat que es deixaria de consumir donaria, per tant, per fer el transvasament sense problemes i encara quedaria un excedent de més de 20 milions de m3 a fer servir per a la comunitat de regants que podrien constituir a més una reserva ecològica en cas de necessitat pel futur de l’Ebre.

Quan es contemplen tots els components de l’equació, queda clar que la gent que ens governa oscil·la entre el dogmatisme ideològic de negar les interconnexions de conca per sistema, malgrat que puguin ser beneficioses per a l’ecologia dels rius, i la pèssima gestió dels recursos econòmics.

Tenim uns dirigents que viuen en un punt d’il·luminació. Volen més indústria a l’àrea metropolitana, més turisme a Barcelona i a la costa, més habitants sobretot immigrants i al mateix temps fan declaracions tan forassenyades com afirmar que “ens hem de centrar a no tensionar més la demanda i quedar-nos amb l’aigua que consumíem el 2021”. Això ho deia Anna Bernadas, il·lustra secretaria d’Acció Climàtica. Ja em direu com es pot consumir aigua com aquella data si cada vegada li posem més persones i més activitats consumidores.

 Loading ...