Les empreses davant l’entorn econòmic, social i polític postpandèmia i postguerra d’Ucraïna

El primer quart del segle XXI és ple d’esdeveniments convulsos.Destaquen els atemptats del terrorisme islàmic en territori dels Estats Units (2001), les guerres  lliurades pels Estats Units des de la guerra d’Iraq fins a la retirada d’Afganistan (2001-2022) a conseqüència d’aquells atemptats, la Gran Recessió   (2008), la crisi de l’euro (2010), l’annexió  de Crimea per Rússia (2014), la guerra de Síria i crisi dels refugiats (2015), el malestar social amb l’aparició amb força de populismes (Brexit, Trump, etc.), la pandèmia  (2020), la  guerra d’Ucraïna (2022).

Les empreses volen entendre aquest nou entorn tan convuls per a fer-li front i tracten de preveure tendències de futur.

Les principals consultores  del món viuen un moment molt dolç de comandes. Pràcticament, totes coincideixen en  afirmar que venen temps difícils,  per molts motius, entre els quals destaquen l’emergència d’un nou ordre mundial, la desglobalització, canvis estructurals en el sector financer, problemes en les cadenes de valor i en els subministraments,  retorn de la inflació, progressiva, eliminació dels estímuls monetaris, difícil gestació  d’un nou sistema industrial en substitució de l’anterior, greus obstacles en matèria de transició energètica i de lluita contra el canvi climàtic, difícil compliment dels green deals, impactes de la revolució digital, aparició disruptiva de noves tecnologies.Tot plegat, conclouen les consultores, suposa un veritable canvi d’època.

El nou ordre internacional previst és inestable, volàtil, multipolar, de retorn a zones d’influència com en temps de la  Guerra Freda (1945-1991). S’estaria passant d’un ordre internacional basat en regles del joc clares, que els països es comprometen a respectar, a populismes i nacionalismes que busquen, sobretot,  el propi interès dels estats.

La guerra d’Ucraïna mostra que la política de blocs de la Guerra Freda i  les esferes d’influència tornen al tauler internacional

La guerra d’Ucraïna mostra que la política de blocs de la Guerra Freda i  les esferes d’influència tornen al tauler internacional. Això canvia radicalment l’ordre mundial obert i reglat dominant des dels anys noranta del segle passat, que ha permès una expansió important de la integració econòmica internacional. Un ordre internacional basat en el dret i en regles establertes, tal  com defensa la UE, no es pot sustentar en aquest context.

Des del final de la Segona Guerra Mundial (1945) fins a la caiguda del Mur de Berlín (1989) i la implosió  de l’URSS (1991), l’ordre mundial va ser bipolar, amb dues úniques potències globals: els Estats Units i l’URSS.  A partir de 1989/1991 i fins al 2001, el món va ser unipolar, caracteritzat pel  triomf universal de la democràcia i la lliure empresa (“fi de la història“, segons Fukuyama), amb els Estats Units de potència hegemònica.  A partir de 2001 i fins ara, la història ha tornat amb força de manera imprevista. La victòria d’Occident i el món unipolar triomfalista s’han anat desgastant a conseqüència  dels esdeveniments  comentats  i de corrents de fonts com la  reemergència de la Xina, el declivi relatiu dels Estats Units, el retorn de vells imperis (Rússia, l’Índia, Turquia, Iran, Indonèsia, etc.), el desplaçament del centre de gravetat econòmic del món cap a la regió Indi Pacífic  i  el final del llarg cicle de domini occidental al món.

Dins de l’ordre multipolar emergent, destaquen dues potències per sobre de la resta:  els Estats Units i la Xina.  La relació entre elles serà el factor determinant de l’escenari internacional  del segle XXI. Pot ser de tres tipus: competició (inevitable), cooperació (desitjable) i confrontació (indesitjable).

La UE necessita arribar a la  unió política federal si vol  jugar un veritable paper d’actor global. Si no hi arriba, va directa a la irrellevància.  És d’esperar que adopti  canvis  estructurals.

La guerra d’Ucraïna ha posat en evidència la feblesa del seu sistema energètic.

La resposta és accelerar al màxim les energies renovables (també pel canvi climàtic) i recórrer transitòriament a l’energia nuclear.  L’excancellera alemanya, Angela Merkel,  és avui políticament en entredit  pels seus errors comesos en aquest terreny: excessiva dependència gasística i petroliera d’Alemanya respecte a  Rússia i tancament precipitat de centrals nuclears.  Una segona evidència va més enllà del petroli i del gas: la fragilitat de dependre de subministraments estratègics provinents de països amb predisposició a fer amb els veïns el mateix que ha fet Rússia amb Ucraïna. A l’especulació sobre matèries primeres o a l’acaparament xinès que va desencadenar la crisi dels subministraments de 2021, ara cal afegir-hi les crisis amb països que tenen la capacitat de tancar l’aixeta de productes crítics.

La resposta europea s’anomena “autonomia estratègica”. Pretén augmentar la integració productiva en cadenes de la mateixa UE

La resposta europea s’anomena “autonomia estratègica”. Pretén augmentar la integració productiva en cadenes de la mateixa UE, cosa que comportarà previsiblement una certa relocalització industrial i un desenvolupament important amb suport públic d’empreses, tecnologies i sectors considerats estratègics. A remolc de la guerra, també s’entreveu l’impuls de la UE com a subjecte polític i com a actor global, rellevant per les seves conseqüències sobre l’economia. Una d’aquestes conseqüències és l’augment immediat i important de la despesa militar, particularment d’Alemanya,   i el desenvolupament de la indústria que hi ha darrere, incloses tecnologies avançades que després s’apliquen a la vida diària. La UE es troba en un punt d’inflexió. Ha d’afrontar molts reptes al mateix temps que la poden desballestar o enfortir.

La globalització econòmica, tal com s’ha viscut a les darreres dècades, experimentarà una frenada molt important.

A diferència del que passa en una pandèmia, les guerres provoquen canvis estructurals a l’economia global i la invasió russa d’Ucraïna no seria una excepció. Va passar amb la Primera Guerra Mundial, que va frenar la primera onada globalitzadora, i va passar també amb la Segona, que va derivar per un costat en la Guerra Freda i per altre va propiciar l’establiment d’institucions per a facilitar la governança global.

La guerra d’Ucraïna ha accelerat canvis que ja s’anaven produint els darrers anys i ha reescrit dècades d’ordre geopolític i cooperació multilateral. La globalització s’ha vist colpejada per la crisi financera de 2008, la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina, la pandèmia del coronavirus i ara per la guerra d’Ucraïna. Cadascun d’aquests esdeveniments ha esgarrapat espai al lliure comerç i a la lliure circulació de béns i persones i avui avancem sense remei cap a un model més fraccionat i compartimentat del que les autoritats havien impulsat durant dècades.

Larry Fink,  president de Blackrock, el fons d’inversió més gran del món, ha manifestat recentment a la seva carta als accionistes  que “la invasió russa d’Ucraïna, després de les turbulències  provocades per la pandèmia en les cadenes de subministraments, ha posat  punt final a tres dècades  de globalització“.  Moltes  empreses i governs  fabricaran i es subministraran de manera més local i regional. Segons Fink, “la guerra d’Ucraïna marca un punt d’inflexió en l’ordre geopolític mundial, les tendències macroeconòmiques i els mercats de capitals“.

Altres experts coincideixen a dir que  la situació comercial global serà molt diferent de la coneguda els darrers anys.  

Estem davant d’un canvi que es va observant des de fa una dècada o més. El decoupling  (desacoblament) entre les grans economies del món  -els Estats Units i la Xina- va començar l’endemà de la caiguda de Leman Brothers, quan la Xina va estrenar el seu propi programa massiu d‘estímuls fiscals. Altres economies varen seguir el camí  de la Xina. A molts llocs varen tenir lloc manifestacions populistes  contra  la globalització, entesa com la capacitat   de béns, persones i capitals de moure’s per on és més productiu de fer-ho. Les darreres dècades de globalització han  creat una prosperitat sense precedents a escala global,  però a molts països han crescut  les desigualtats, que provoquen  malestar social.

Passi el que passi amb Ucraïna,  Moscou ja ha deixat de ser un soci fiable per a Europa i la resta del món occidental

La guerra d’Ucraïna ha servit de despertador per a aquells països que es mostraven reticents a tallar llaços amb règims autoritaris. El cas paradigmàtic és Alemanya,  avui encara  depenent en un 55% del gas rus.  Alemanya era partidària del Wandel durch Handel (el canvi a través del comerç), des del convenciment que les polítiques autoritàries de països com la Xina o Rússia s’anirien  transformant en un sistema més lliure, obert i democràtic mitjançant l’establiment de llaços econòmics cada vegada més estrets. Passi el que passi amb Ucraïna,  Moscou ja ha deixat de ser un soci fiable per a Europa i la resta del món occidental. La decisió de reduir progressivament la compra d’energia  a Rússia no canviarà. Alemanya ha bloquejat el gasoducte Nord Stream 2 i està construint a tota velocitat estacions receptores de gas liquat provinents especialment dels Estats Units. Rússia continuarà essent un estat pària durant el menys una dècada i això suposarà que bona part de les sancions comercials, financeres i de tota mena es mantinguin.

És molt probable que Ucraïna, amb un mapa més o menys mutilat, es declari país neutral i acabi entrant a la UE i no pas a l’OTAN.

La UE organitzarà un  nou Pla Marshall per reconstruir Ucraïna a partir de les destrosses provocades per la invasió russa. També és previsible que Rússia quedi cada vegada més lligada a la Xina, fet que geopolíticament va en contra de l’existència d’una Euràsia que conformen de manera natural Europa i Rússia, amb economies complementàries i cultures compartides (l’Europa que De Gaulle  definia com l’espai que va “de Gibraltar als Urals”).

Els canvis produïts en el sector financer -el  més beneficiat per la globalització- a conseqüència de la guerra d’Ucraïna són notables. L’exclusió del sistema de missatgeria interbancària  SWIFT de diversos bancs russos i del procés de pagaments  a través de la cambra de compensació ha portat a la Xina a accelerar la seva alternativa  per a intentar reduir la vulnerabilitat de Rússia. El mateix passa amb les reserves en divises  i l’ús de monedes alternatives al dòlar per a desvincular-se  progressivament de la moneda nord-americana. El banc central de la Xina  ha començat a promoure swaps de divises amb altres bancs. Intenta que empreses  i governs estrangers  emetin valors en els mercats xinesos per a guanyar liquiditat i profunditat.

Dies abans de la guerra, un euro costava 40 rubles i  quan va començar la invasió es pagava a quatre vegades més

El contingut financer dels consecutius paquets de sancions adoptats per la UE contra Rússia tenen l’efecte que es volia. Rússia s’acosta a una nova fallida. L’anterior va ser la de l’any 1998. El ruble s’ha enfonsat i Rússia es troba en un “corralito”.  Després de la invasió d’Ucraïna, la gent va buidar els caixers automàtics i els bancs van deixar de prestar diners. El ruble, com el 1998, va perdre valor. Dies abans de la guerra, un euro costava 40 rubles i  quan va començar la invasió es pagava a quatre vegades més. Va augmentar la inflació i molts fugien per salvar el seu patrimoni.  Set bancs russos han estat confiscats i el més gran, Sberbank, no ha pogut evitar que fessin fallida les seves filials a Europa. El Banc Central de Rússia tenia 630.000 milions de reserves en or, euros, dòlars i iuans. Va poder pagar dos bons de 177 milions de dòlars que vencien el febrer, però quan Rússia va ser rebutjada del sistema de transferència SWIFT les seves reserves es van congelar. Ara no són més que anotacions comptables en bancs dels Estats Units i Londres.

Un altre factor important a considerar és el retorn de la inflació, impulsada pels retrocessos de la integració comercial, i per  la pujada de preus dels combustibles fòssils,  matèries primeres alimentàries i certs minerals preciosos. Preus més alts en matèries primeres bàsiques auguren no solament més inflació, sinó també la recerca d’una major independència econòmica dels països que s’ho poden permetre i una menor integració. La crisi d’Ucraïna ha exacerbat el problema energètic a Europa i en altres parts del món.  Els costos de la transició cap a les energies verdes s’han subestimat, així com la durada de la transició cap a una economia descarbonitzada. Segons l’OCDE, la guerra d’Ucraïna reduirà almenys en un punt percentual el creixement global, que passaria del 4,5% al 3,5%, mentre que la inflació pujaria gairebé 2,5 punts per sobre del previst a finals de 2021. Si el problema de la inflació és persistent, els tipus d’interès  seran necessàriament més alts.

Les empreses han de tenir molt en compte que està desapareixent un sistema industrial que s’ha trigat dos segles a construir.

Caldran ajustaments molt  forts. La UE aposta  per una transició ràpida a fonts baixes en carboni, però aquesta transició genera una preocupació afegida: l’excessiva dependència de la UE de les importacions de tecnologia i matèries primeres minerals per a fer-la possible.

Les empreses han de millorar la seva gestió per tal que siguin capaces d’afrontar  aquests  nous reptes. La gestió ha de ser eficient i, al mateix temps, orientada a llarg termini. El client ha de continuar sent el centre de l’empresa. Cal pensar el canvi més des d’una lògica d’oportunitat que de problema, tal com recomana Peter Drucker, el gran tractadista del management. Les empreses que sobreviuran i sortiran més fortes dels reptes plantejats  seran aquelles que inverteixin més en persones i  aconsegueixin motivar i comprometre els seus quadres directius en  moments tan complexes com els actuals.