Europa sencera pateix una veritable febre per instal·lar més i més infraestructures de generació d’electricitat mitjançant recursos renovables. De fet, només l’any passat la Unió Europea incrementà en un 47% la producció procedent de fonts fotovoltaiques i un 47% més l’eòlica.
La tan airejada transició energètica s’està duent a terme d’una forma encara més accelerada des de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, ja que els 27 han fet mans i mànigues per reduir la seva dependència del gas natural rus: aquest representava el 40% del total al 2021, i baixà fins al 10% al 2022 segons dades recopilades per Expansion.
Espanya és una de les puntes de llança d’aquesta revolució a Europa. De fet, el país cobreix actualment el 53% de la seva demanda energètica a través de fonts renovables. Però afronta ara un repte d’un tipus diferent, i que no es pot resoldre instal·lant més i més molins de vent o plaques solars.
Es tracta de la qüestió crucial i massa sovint obviada de l’emmagatzematge de l’electricitat produïda mitjançant fonts renovables.
El problema és tan senzill d’entendre com difícil de resoldre: amb les energies fòssils o amb la nuclear, el flux d’electricitat que entra en la xarxa de distribució es pot adaptar en funció de les necessitats de cada instant: quan es produeix un pic de demanda, només cal cremar més gas, carbó o urani. I el procediment invers permet d’evitar pèrdues en moments d’escàs consum.
Però en canvi, el sol i el vent no responen (almenys de moment) a les ordres dels humans. Inclús l’aigua, sobretot quan escasseja com és el cas actualment en bona part de la península ibèrica, no es pot sempre regular per optimitzar la producció elèctrica.
El problema de la gestió de les renovables no es dóna només en els baixons de producció, sinó també en els pics, que produeixen un fenomen anomenat bolcat: hi ha moments en que la producció és tan alta que l’electricitat generada s’ha de rebutjar per evitar fatals sobrecàrregues de la xarxa, ja que el consum és incapaç d’absorbir-la.
Com els preus dels vehicles elèctrics estan demostrant, les bateries elèctriques són amb diferència l’element més car del conjunt
Per tant, per a seguir incrementant el percentatge total d’energia produïda per renovables és indispensable desenvolupar immenses capacitats d’emmagatzematge d’electricitat.
És un repte tecnològic i econòmic majúscul: com els preus dels vehicles elèctrics estan demostrant, les bateries són amb diferència l’element més car del conjunt.
La tecnologia actual de bateries elèctriques d’alta capacitat, basades principalment en el liti, resulta inaplicable per satisfer l’ingent necessitat d’emmagatzematge que un país necessita pel conjunt de les llars, els vehicles i la indústria. Senzillament, el liti és massa car (i possiblement no n’hi hagi suficient en tota la Terra per a complir aquesta funció).
Actualment hi ha diversos projectes per a desenvolupar bateries adaptades a les necessitats de les xarxes nacionals de distribució elèctrica, com les basades en ions de sodi, un mineral molt més abundant que el liti.
Una altra solució per emmagatzemar energies renovables consisteix en el bombeig: es tracta d’utilitzar l’electricitat excedent a la xarxa per a fer tornar l’aigua que deixen passar les preses a l’embassament de la qual prové. Ara bé, aquest eficient mètode està condicionat pels recursos hídrics dels que disposa un país (i que són escassos en el cas espanyol).
De moment, però, estem encara molt lluny de poder aspirar a tenir un 100% de la producció elèctrica provinent de fonts renovables.
Europa sencera pateix una veritable febre per instal·lar més i més infraestructures de generació d'electricitat mitjançant recursos renovables Share on X
Loading ...
