Ja ho sabeu, el joc del triler és aquell clàssic espectacle de carrer on sempre perd el mateix: el que hi confia. Consisteix a endevinar sota quin dels tres recipients s’amaga una boleta, mentre el triler —amb mans àgils i pocs escrúpols— els mou frenèticament per despistar. I, és clar, guanyar només és possible si el triler vol.
Doncs bé, amb la qüestió clau del nou sistema de finançament pactat entre ERC i el PSOE, sembla que tornem a ser espectadors d’un espectacle de màgia barata.
L’acord, signat el 30 de juliol del 2024 per PSC i ERC, ens ven un model “a la basca” —o això volen fer veure— però amb prou diferències per a no espantar a Madrid.
Catalunya gestionaria tots els impostos a través de l’Agència Tributària Catalana, que esdevindria, suposadament, una autèntica Hisenda pròpia. Un cop recaptats, la Generalitat faria dues transferències anuals a l’Estat: una per cobrir serveis i inversions estatals al territori i una altra com a mostra de solidaritat interterritorial. Això sí, les dues quantitats es “negociarien” bilateralment i es regirien pel ja mític principi d’ordinalitat (aquell que tothom invoca i ningú aplica).
En teoria, això dotaria Catalunya de més capacitat fiscal i autonomia financera, deixant l’Estat en un segon pla dins del territori. ERC, en un atac d’eufemisme agut, ho va batejar com a “concert econòmic solidari”, encara que en el text només s’hi llegeix “finançament singular” i “sobirania fiscal”. El PSC, sempre amant de l’ambigüitat, ho ven com una contribució a resoldre el conflicte polític i al reconeixement de Catalunya com a nació. Tot molt institucional.
Però, el 8 de desembre del mateix any, Junts i el PSOE van signar un altre acord, que més que afegir, corregia.
Aquí sí: 100% dels impostos per a Catalunya, gestió exclusiva de l’Agència Tributària Catalana i, el més important, una relació bilateral al marge de la LOFCA. Això sí que sonava a clau de la caixa, expressió que Puigdemont no va tardar a utilitzar amb entusiasme. Per a ell, la diferència amb l’acord d’ERC era abismal: mentre uns parlaven d’intencions, Junts demanava garanties i control real dels diners recaptats. Cap fórmula genèrica, només sobirania fiscal palpable.
I compte, perquè Junts condicionava el suport a la legislatura i als pressupostos estatals al compliment d’aquestes exigències.
Però què tenim ara, a un mes que es publiqui el document definitiu entre el Departament d’Economia i Hisenda i… bé, i el mateix PSOE a l’altra banda?
Ahir, la consellera Alícia Romero va fer una conferència al Consell General d’Economistes. Ja es va veure per on van els trets. Ara ja no es parla d’un “sistema” de finançament singular, no. El concepte s’ha diluït fins a convertir-se en una llista de “singularitats” reconegudes a Catalunya per millorar-ne el finançament en aspectes concrets com la llengua, els Mossos, o les presons. És a dir, elements que la Generalitat ja gestionava, però ara serviran d’excusa per rebre una mica més.
Res de recaptació íntegra, ni de pagar per la despesa de l’estat a Catalunya, ni d’aplicar el principi d’ordinalitat, ni de bilateralitat. Tot això, directament esborra’t. Catalunya continua formant part del règim comú.
En resum, rebríem una mica més simplement perquè tenim algunes competències especials. Se’ns presenta com un “nou sistema singular”, però, sincerament, no és més que un pedaç dins el marc actual.
I el més sarcàstic del cas? Aquesta millora ni és nova ni representa el compliment del pacte amb ERC o amb Junts. En realitat és una obligació constitucional: l’estat ha de finançar les competències de les autonomies. Ni tan sols resol els problemes estructurals de fons. Hem passat de la “singularitat” a les “singularitats”, en plural. El PSC, en això del triler, és realment un artista.
Però tranquil·litat. ERC i Junts, que fa temps van abandonar qualsevol rastre de full de ruta independentista, ara competeixen per veure qui fa de mendicant més discret. Sánchez, mentrestant, els aixeca la camisa… i a nosaltres, com sempre, ens deixen amb el cul a l’aire (amb perdó).
ERC i Junts, que fa temps van abandonar qualsevol full de ruta independentista, ara competeixen per veure qui fa de mendicant més discret. Sánchez els aixeca la camisa i a nosaltres, com sempre, ens deixen amb el cul a l’aire Share on X
Loading ...
