L’última enquesta del CEO d’aquest mes de novembre “Cosmopolitisme i localisme a Catalunya. 2019”, conté multitud de dades interessants pel què diuen, però també algunes de molt contradictòries.
Una d’elles és que permet deduir que els catalans ja no parlen gaire de política entre ells. Concretament, només el 25% ho fa habitualment a la llar, amb la família, i un 41% no en parla mai o gairebé mai a casa. Amb les amistats encara se’n parla menys, només el 19% ho fa de manera habitual, mentre que el 47% s’abstenen de fer-ho sempre o quasi bé sempre. I si ens situem a la feina i als estudis, la política queda ja pràcticament foragitada de la conversa habitual perquè només en parlen el 10%. Quina és la causa d’aquest silenci? És que aquest tema interessa poc als catalans? La resposta és que no.
La meitat de la població es declara molt o bastant interessada en política, però pel que es veu és un interès d’ordre interior, o en tot cas que només es trasllueix en els entorns dels addictes, però no en la normalitat de la família, les amistats o els companys de feina. Perquè a més som raonablement bons consumidors d’informació política, almenys pel que afirmem, donat que el 60% es consideren ben informats.
També resulta cridanera la xifra àmpliament majoritària que els catalans consideren en un 50% que s’han d’establir mètodes de participació per poder incidir directament en la política, quedant en segon terme la mediació a través dels mecanismes representatius dels partits. Només el 13% dels catalans afirma que no li interessen els temes polítics quan se’ls pregunta com s’ha de participar. Però, com participar fructíferament sense diàleg, conversa en el sí de la societat?
És molt difícil trobar sentit a aquestes dades a no ser que imperi el temor a la discussió, al conflicte, a casa, amb els amics o a la feina. Que l’interès per la política (ben evident per part com a mínim de la meitat de la població), només es manifesti en closos tancats, els formats pels addictes, no és bo. Si aquesta interpretació de les dades fos certa, i no en disposem d’altra millor, s’haurien d’encendre els llums vermells sobre la salut de la democràcia a Catalunya, i fins i tot sobre el futur de la llibertat. Perquè a un país que li interessa la política, però que els seus ciutadans es manifesten incapaços de parlar sobre ella, és una societat que té moltes dificultats per construir una democràcia sana.
