La prova de foc de la presidència d’Illa és fer efectiu l’acord de finançament entre el PSC i ERC amb el suport del govern Sánchez. Cal dir que ja ens preparen per justificar un procés llarg, d’anys, però això es transformarà en un engany si la màquina d’introduir les modificacions —que depèn de la major part del govern, del Congrés i del mateix govern— no es posa en marxa de manera immediata.
Una cosa és el temps per resoldre-ho totalment, i una altra és el moment d’iniciar-ho i el seu ritme. És en aquest segon aspecte on no es poden produir dilacions, i Illa és el primer responsable, juntament amb els vots d’ERC al Congrés, que cap retard es produeixi. En el fons, batega el problema d’un pacte asimètric. D’una banda, l’efecte instantani de donar suport a la candidatura d’Illa com a president; d’altra banda, un nou plantejament del finançament.
L’acord escrit és prou clar en la seva exposició, i ara cal veure com es concreta. La Generalitat serà l’única responsable de la recaptació, gestió i fiscalització dels impostos. Pagarà una part no determinada al govern espanyol en concepte de la despesa de l’estat amb Catalunya, i una altra, també pendent de definir, com a aportació a la solidaritat. Aquests dos extrems no precisats són decisius.
En l’actualitat, la recaptació de l’estat a Catalunya és de l’ordre de 58.000 milions d’euros, dels quals la Generalitat en percep 28.000 milions en concepte d’ingressos d’IRPF, IVA i impostos especials. Els 30.000 restants són els que ara queden en mans del govern d’Espanya. Quina part d’aquests 30.000 quedarà en mans de Catalunya?
Cal recordar que el dèficit fiscal estimat per la Generalitat se situa en 14.631 milions d’euros. Tanmateix, cal advertir que, mentre les xifres d’impostos són reals i concretes, el dèficit fiscal no deixa de ser un càlcul que varia significativament segons la metodologia que s’aplica. Encara més, canvia com de la nit al dia si s’hi introdueixen les pensions, que fan un flux vers l’estat en dues direccions: la quota que paguen els treballadors i les pensions que reben els jubilats. Aquest balanç fa anys que, en el cas de Catalunya, és negatiu i, per tant, resta la magnitud de dèficit fiscal.
Les elucubracions prèvies assenyalen que a Catalunya podrien romandre entre 6.000 milions i 13.000 milions d’euros. Com es pot constatar, el ventall és molt ampli. En el primer cas, la millora seria substancial, però petita en relació amb el potencial d’ingrés, els 30.000 milions. En el segon, pràcticament compensaria el dèficit fiscal i fins i tot el superaria si es tingués en compte, com he apuntat abans, el dèficit català amb la Seguretat Social.
Sigui com sigui, juntament amb el temps, la concreció d’aquestes xifres és crucial per saber si estem davant una bona solució o una enganyifa. La credibilitat d’Illa està en joc. No ajuda que la ministra Montero vagi predicant que el sistema és generalitzable a les altres autonomies. No és així, perquè excepte Madrid i Balears, totes les altres, poc o molt, reben del fons de compensació, mentre que Catalunya paga.
Per tant, perquè fos generalitzable, l’estat hauria d’afegir diners a aquestes autonomies en un import no inferior al que reben, i aquesta és la quadratura del cercle. A més, si la gestió completa dels impostos es generalitzés, la Hisenda espanyola perdria de facto la informació del control fiscal a bona part de l’estat, cosa que seria una revolució difícil d’assumir, especialment quan els cossos de funcionaris d’Hisenda es neguen rotundament a ser traslladats de la seva dependència estatal a l’autonòmica.
Aquesta darrera qüestió podria tenir una solució: l’autoritat fiscal, tal com s’ha convingut en el pacte, seria de la Generalitat, però aquesta delegaria a la Hisenda espanyola radicada a Catalunya tot el procediment i gestió. Seria una versió semblant al consorci fiscal que preveu l’Estatut d’Autonomia, i que en tot cas quedaria molt lluny dels concerts basc i navarrès, en els quals realment són les diputacions, en el cas basc, les que tenen tota l’autoritat sobre la gestió i control de la fiscalitat.
Els reptes de Salvador Illa (1): llei electoral, participació ciutadana i ensenyament a Catalunya
Loading ...
