pressupostos

El desgavell polític català: mig govern, el d’Aragonès, aprova els pressuposts amb els comuns, i l’altre mig s’hi oposa

Un cop més aconseguim ser únics a Europa. El problema és que aquesta excepcionalitat que es va reiterant no és mai per qüestions bones, sinó per problemes i conflictes que en l’àmbit europeu resultarien increïbles i a casa nostra formen part de la normalitat.

Ara ha tornat a succeir amb un afer tan decisiu com són els pressupostos del 2022, els més grans de la història de la Generalitat, gràcies als fons europeus. S’ha produït un “creuat màgic” entre ERC i Comuns de manera que els de Colau donaran suport als pressupostos al Parlament i ERC ho farà a l’Ajuntament. Amb aquest acord Aragonès continua surant i alhora sacrifica el mite del “52%” de l’independentisme governant i li treu tota credibilitat al seu cap de files a l’Ajuntament de Barcelona i teòric candidat a l’alcaldia –ara menys que mai-, Ernest Maragall. En una data tan recent com el 10 d’octubre Maragall va escriure una duríssima clatellada contra Colau “Ningú al volant” a La Vanguardia. Amb aquesta declaració pública i compromesa, Maragall tancava tota possibilitat d’acord per aprovar els pressupostos d’Ada Colau. Ara, amb l’acord d’Aragonès, l’article se l’ha de menjar amb patates. La seva credibilitat i la seva incidència política ha quedat reduïda a sota zero. Sembla difícil que amb aquest bagatge pugui repetir candidatura.

L’altre cadàver és el del bloc independentista, però aquí l’exercici del punyalet ha corregut a càrrec dels Comuns, que en aquesta feina de liquidar l’independentisme governant en té la mà trencada, i si no que li preguntin a la primera víctima, Artur Mas. I encara hi ha un tercer cadàver, el del govern de la Generalitat. Ja ho sabíem, però ara es fa palès fins a la vergonya. És del tot evident per tiris i troians que JxCat no té res a veure amb ERC, però és incapaç de trencar el govern perquè no vol perdre 300 llocs de treball de les seves elits, l’accés a pressupostos, subvencions i els privilegis de TV3, i també perquè “l’exiliat” d’or, Puigdemont, no té capacitat de generar cap alternativa. És clar que si l’expresident de la Generalitat no fa un gest històric que commogui el panorama, el seu futur, i amb ell el de JxCat, està molt liquidat.

Aquell partit presenta a més un espectre molt confús. És radical amb el seu independentisme verbal, però incapaç de demostra-ho amb cap fet concret, els seus líders són d’esquerres, procedents d’Iniciativa per Catalunya, com Jordi Sánchez, del PSC i de la progressia catalana upper Diagonal, però la seva base és la petita i mitjana burgesia que confiava en CiU. Hi ha un desajust important que tard o d’hora desintegrarà la formació en la mesura que el ciment de la promesa del nou estat perdi la poca credibilitat que li queda.

En realitat, Catalunya està en mans de l’esquerra emmarcada per Sánchez, Colau i la CUP. Aquests són els tres vèrtexs dins dels quals ballen ERC i JxCat, que malgrat els vots són incapaços d’establir l’agenda política i portar la iniciativa.

A l’altra banda del riu hi ha poc menys que res. Cs i PP són més un holograma polític a Catalunya que una alternativa, i Vox és un refugi reduït de gent molt enfadada perquè una part important de les persones que pertanyen a aquesta categoria són catalanistes, nacionalistes i no independentistes que mai expressaran el seu disgust a través de la formació d’Abascal.

Tenim aquí una altra anomalia catalana, l’escènica del centre i la dreta o, fins i tot, d’una extrema dreta forta. A Catalunya només evita la progressia en totes les seves variants i modus. És evident que amb aquest espectre tan desequilibrat, el país tampoc pot funcionar bé. Però l’alternativa està encara per néixer.

Sembla que ara sí el PDeCAT, junt amb altres partits com la Lliga, Lliures, Convergents, crearan una nova organització que s’anunciarà al mes de desembre. Cal dir que tots aquests membres no seran suficients perquè no dona d’entrada la sensació de projecte potent sortit de la societat, sinó més aviat d’un reagrupant del que fins ara no ha tingut èxit, i aquest és un inconvenient important si no s’aconsegueix modificar-lo. A més el PNC de moment no participa en l’intent, és petit però fa de testimoni que la capacitat integradora del nou projecte no és massa gran.

D’altra banda, la idea de nou partit que té aspectes molt positius també fa planejar una ombra. El fet de no transformar el propi PDeCAt en el nou pal de paller i crear una organització on s’adscriuria la gent a títol personal, permet al PDECAT, si és que aquesta és la seva intenció, avançar en dos taulers molts diferents: el del partit, i alhora de cara a les eleccions locals, que li importen  molt a l’organització que vol recollir l’herència convergent, pactant amb tots els municipis que pugui amb JxCat.

👉 ¡Uneix-te al nostre grup de Facebook de Converses a Catalunya!

Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia!

Seria legímit, però alhora molt confús.

És evident que una alternativa per a Catalunya necessita més.

Després que Pere Aragonès hagi aprovat els pressupostos de la Generalitat amb els Comuns i contra la voluntat de JuntsxCat i l'oposició de la CUP. El procés cap a la independència ha quedat liquidat?

Mira els resultats

Loading ... Loading ...
Print Friendly, PDF & Email

Entrades relacionades

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Fill out this field
Fill out this field
Introduïu una adreça electrònica vàlida.

Menú