És un fet que es dona poques vegades i que assenyala les persones vetades com a no desitjables perquè tenen en la seva vida política elements que els exclouen de la visibilitat pública.
Aquest afer normalment es dona en casos excepcionals i molt concrets de polítics que tenen algun cas obert amb la justícia, o que han estat motiu d’algun tipus d’escàndol. Però, l’original de l’actual escenari és que aquest veto a la seva presència pública amb un motiu tan destacat com llançar una nova força d’esquerres que vol reagrupar-los tots, és que són líders de les seves respectives formacions i que ocupen càrrecs ministerials.
Potser en un món tan estrany com l’actual, en el qual una llei vol mutilar un nen de 8 anys de manera irreversible perquè en aquesta edat es troba a disgust amb el seu propi cos, no sorprèn ja res i pot semblar normal que Yolanda Díaz, amb motiu del primer acte de presentació de “Sumar”, la seva nova i personal organització, hagi indicat específicament a Irene Montero, Ione Belarra i Alberto Garzón, líders d’UP i de IU respectivament i ministres del govern espanyol, així com a Ada Colau i a Iñigo Errejón que no es facin presents en aquest acte que tindrà lloc aquest divendres a Matadero Madrid.
És un signe terrible del grau de deteriorament de la política espanyola que gent de la seva mateixa corda censuri la presència de ministres que teòricament tenen una alta representativitat i responsabilitat, en nom precisament d’algunes d’aquestes forces que Díaz vol aplegar.
I què dir del veto a Ada Colau, que sí que va estar present –cal recordar-ho- en l’inici frustrat de la presentació d’aquesta nova alternativa de Díaz, quan es va dur a terme l’acte “Noves Polítiques” a la ciutat de València i a la qual va acudir Colau evidentment i també la ara defenestrada Mónica Oltra. Qui pot votar a partits com aquests o el de Iñigo Errejón quan a l’hora de fer una cosa més gran i més important i presentar-la en públic se’ls hi prohibeix l’assistència?
La raó donada, que vol el protagonisme de la societat civil, no explica res, perquè totes aquestes persones que accepten mesellament el veto de Díaz podrien haver assistit senzillament barrejats entre el públic. No tenien per què ocupar un lloc destacat a les primeres files, i aquestes es podrien reservar per això tan magmàtic que s’anomena societat civil.
Cal dir que és un fet més que revela la profunda crisi política i també institucional en la qual viu Espanya i de la qual Catalunya no és excepció. La censura a ministres és un fet que hauria d’ofendre al mateix Sánchez perquè un govern constitueix un tot solidari i corresponsable, i no es pot separar el respecte a la persona del càrrec que ocupa.
Tots els afectats que demostren una conformitat franciscana s’excusen que altres persones de la seva formació hi assistiran. Només faltaria! Si es tracta d’un primer acte que vol reagrupar tota l’esquerra més enllà del PSOE, no tindria sentit si no hi anessin persones d’aquestes formacions.
La qüestió no és aquesta, perquè la seva presència cau pel seu propi pes. La qüestió greu sobre la qual cal situar el focus és el veto a les Montero, Belarra, Colau, Errejón i Garzón. Això és el que és greu i assenyala una societat en la qual es cancel•la la presència de polítics destacats amb responsabilitat de govern fins i tot si són de la mateixa corda.
Loading ...
