La realitat descarnada és aquesta: tant Esquerra Republicana com Junts enganyen els seus votants de manera reiterada i deliberada, amb la finalitat d’evitar reconèixer tres qüestions fonamentals.
Primer, han abandonat qualsevol intenció real de promoure la independència de Catalunya. Actualment, la independència és únicament un eslògan electoral, però no estan disposats a assumir riscos que puguin comprometre les seves posicions personals, ja que troben més comoditat en la situació actual.
Segon, ambdós partits actuen segons la lògica de la partitocràcia, en la qual cada organització política té com a prioritat absoluta garantir els màxims beneficis i avantatges per als seus dirigents i la pròpia organització, especialment per als militants més compromesos i actius en la presa de decisions internes. Quan aquesta prioritat coincideix amb l’interès general, contribueixen al bé comú; però si entren en conflicte, prevalen sempre els interessos del partit, sotmetent-hi els del conjunt de la ciutadania. Per aquesta raó qualifiquem el sistema actual com a partitocràtic.
Tercer, tant Oriol Junqueras com Carles Puigdemont són presoners polítics del president Sánchez, de la mateixa manera que Sánchez és presoner de tots dos líders independentistes. Aquest cercle viciós beneficia el Partit Popular, que pot així simplificar i reduir a una caricatura la seva política envers Catalunya, evitant tenir una estratègia pròpia més enllà del rebuig absolut a l’independentisme.
A més, al govern de Sánchez li convé aquesta situació, ja que permet exhibir suposats èxits que poques vegades es materialitzen. Sánchez opta per concedir aparents èxits simbòlics, garantint així el suport parlamentari necessari per mantenir-se en el poder, encara que aquests èxits mai es concretin. Aquesta estratègia es facilita encara més des que Sánchez va decidir governar al màxim possible al marge del Congrés dels Diputats, una actitud poc democràtica que nega l’essència de l’Estat de Dret, però que li resulta efectiva per conservar el govern.
Puigdemont i Junqueras són conscients que un eventual govern liderat pel PP suposaria la pèrdua d’avantatges que actualment posseeixen. Encara que podrien intentar reactivar un independentisme més radical, l’experiència recent fa improbable que s’aventurin novament per aquest camí. Aquesta actitud, encara que humana, constitueix un engany deliberat als ciutadans.
Els suposats èxits obtinguts en les negociacions amb Sánchez han resultat ficticis. Quan Esquerra Republicana va abandonar el govern català, va afirmar haver aconseguit dos grans objectius: un finançament singular similar al concert econòmic i el traspàs de les competències de Rodalies de Renfe.
Fins avui, ningú, ni tan sols Salvador Illa, ha pogut precisar en què consisteix aquest finançament singular. El mateix Antoni Castells, expert en economia regional i exconseller d’economia, reclamava recentment aclarir què significa exactament aquest finançament.
D’altra banda, el traspàs de Rodalies s’ha convertit en un autèntic esperpent que perjudica diàriament la vida de desenes de milers de catalans. Retards sistemàtics, incidències constants i un servei molt deficient perjudiquen l’economia i la vida quotidiana. La solució, proposada des de fa temps, era una empresa mixta entre Renfe i Ferrocarrils de la Generalitat, liderada per aquesta última. No obstant això, finalment el govern de Sánchez ha pactat una empresa mixta, però amb Renfe en majoria, la qual cosa implica que res no canviarà substancialment.
Aquest acord és un engany evident, acceptat per Esquerra Republicana sense protestes en el seu darrer congrés. Malgrat això, continuen assegurant, sense cap base documental, que la situació canviarà en el futur, encara que fins i tot els sindicats adverteixen que això no està contemplat en els acords.
Esquerra Republicana ha decidit mantenir la seva aliança incondicional amb Sánchez i Illa a Catalunya, mentre que Junts, encara que amb una duresa aparentment més gran, segueix un camí similar. Cap dels acords pactats per a la investidura de Sánchez s’ha complert: ni un nou sistema de finançament, ni el reconeixement del català a Europa, ni claredat sobre el pacte en matèria migratòria.
A la pràctica, Junts ha optat per col·locar persones properes en empreses públiques de l’Estat espanyol, una estratègia contradictòria per a un partit que proclama la independència. Això seria com si el Partit Nacionalista Escocès dediqués els seus esforços a situar dirigents en empreses públiques britàniques; ningú no entendria tal contradicció. Però aquí això passa amb total normalitat. Ramon Tremosa està a AENA, Elena Massot a Enagás i Pere Soler a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència. Segons informacions recents, Antoni Castellà podria sumar-se aviat a aquesta llista.
Darrere de tota aquesta realitat hi ha una profunda crisi moral. Si els dirigents poden realitzar semblants maniobres durant anys, és perquè les seves bases accepten i toleren ser enganyades, convertint-se en actors secundaris d’una ficció política. Evidentment, un país que accepta viure sota la mentida i la manipulació travessa grans dificultats en el seu present i afronta greus amenaces per al seu futur econòmic, social, cultural i polític. Catalunya, governada des de la Generalitat per una minoria dependent de Sánchez, es troba avui, sens dubte, davant un futur incert.
