Tot l’ordenament jurídic que regula els partits, començant pel sistema electoral, està pensat en funció de les necessitats de la transició espanyola: calia enfortir els partits d’una banda i d’aquí sorgiren les llistes electorals tancades i bloquejades, i assegurar un cert grau de proporcionalitat, per evitar l’error de la llei electoral republicana de majories i minories. Però alhora es mantingué la circumscripció provincial perquè llavors la província era la base de l’organització espanyola, el que sumat a l’aplicació del sistema d’Hondt per assignar els diputats, dóna lloc a la pèrdua de la proporcionalitat en la gran majoria de circumscripcions, o almenys en aquelles que elegeixen per sota dels 8 diputats. Tot això tingué èxit en el sentit de solidificar el sistema de partits, però la incapacitat per situar els canvis necessaris per mantenir un grau raonable de democràcia interna, ha convertit el sistema en una partitocràcia. I aquest és el problema actual, que el conflicte amb Catalunya ha relegat a l’oblit, quan la seva resolució és bàsica per resoldre aquell i tots els grans conflictes. Abans de voler fer invents sobre la participació, el que cal és aconseguir que el sistema representatiu funcioni bé.
L’espectacle actual dóna poca esperança. Pocs dies abans de les eleccions els fets parlen per ells mateixos. Al PP, Casado “neteja” d’adversaris les llistes electorals, igual que fa Sánchez amb les del PSOE. Tots volen assegurar-se, no persones competents i representatives, sinó fidelíssims que no qüestionin el líder si van mal dades. Les primàries són una entelèquia bé perquè al final el “comitè central” canvia l’ordre dels noms, vital per ser o no elegit, o senzillament els liquida. És el cas de Ciutadans i el problema de les seves primàries amb l’escàndol de l’elecció del cap de llista i candidat a la presidència de Castella i Lleó, o les baralles en el sí de Podemos, amb el cas Errejón com a més important; i les dissidències en les seves confluències a Catalunya amb la fuga cap a ERC de Nuet i Elisenda Alamany, així com a Galícia amb la divisió fins a tres candidatures diferents, una de les quals, la de Xosé Manuel Beiras, no concorrerà a les generals, i la separació de Compromís a la Comunitat Valenciana. Tots ells posen en relleu com els nous partits manifesten els mateixos problemes que els “vells”.
Catalunya, no únicament no escapa de la norma, sinó que l’exacerba amb el cas del PDECAT-JxC, amb candidats imposats manu militari, des de Waterloo per Puigdemont, i la defenestració per la mateixa via de diputats procedents de CDC.
També resulta espectacular, pel que significa, el fitxatge de Cayetana Álvarez de Toledo com a cap de llista del PP, sobretot després de vanagloriar-se de desconèixer el català, llengua oficial de la circumscripció on es presenta. Com entendrà el que es digui en els debats?
La partitocràcia erosiona la democràcia, i la solució no és fitxar a última hora un exdirectiu de la Coca Cola o un advocat de l’estat de línia dura, per demostrar apertura a la societat civil. El que cal són canvis en la llei electoral i en la legislació sobre partits que garanteixin l’elecció directa dels diputats, la proporcionalitat i la democràcia interna en els partits.
