Habitualment els nous governants tenen un coll de 100 dies perquè les seves accions es comencin a fer presents. Hi ha, per tant, aquesta pausa del primer trimestre en la qual l’exigència cap al que governa és molt baixa. Però aquesta regla no s’aplica a Collboni per dues raons:
La primera, perquè de fet ja estava governant com a primer tinent alcalde i des de fa temps i, en conseqüència, hi ha una línia de continuïtat molt gran. L’única cosa que ha de demostrar és que, sent el primer i no el segon de l’Ajuntament, es noti la seva empremta, però no necessita temps per instal·lar-se.
L’altra és que Barcelona té algunes urgències vitals que el període de Colau han accentuat i que, de no rebre resposta molt ràpidament, situaran la ciutat en un escenari crític.
Una de les més importants i més mal resoltes del període anterior, amb mesures fins i tot contraproduents, és la de l’habitatge. No es tracta només que n’hi hagi poc de disponible de caràcter social, és que els preus estan fora de tota mesura.
L’última informació elaborada per la taxadora Tinsa, estableix que Barcelona és la primera capital espanyola en esforç per comprar un habitatge. El càlcul en aquest cas es fa a partir del salari familiar dels residents de la zona i el percentatge que és necessari per adquirir un pis de dimensió mitjana. Es considera que l’accessibilitat raonable està en el 33%; raonable, però alta perquè vol dir que es dedica a la compra de l’habitatge un terç de tots els ingressos de la família. Doncs bé, Barcelona supera molt la barrera de l’accessibilitat crítica, que està situada en el 45% perquè detenta una xifra del 51,2%. Els residents a Barcelona per adquirir un pis han de dedicar una mica més de la meitat de tots els seus ingressos. D’aquesta manera supera a Madrid que és la segona amb un 47%.
Aquest afer té moltes conseqüències. D’una banda, expulsa les famílies joves de la ciutat que veu com aquesta envelleix a passos accelerats. Recordem que la formació de la renda familiar, les pensions, són ja la segona component. Aquest fenomen, que també fa inviable que els immigrants s’acomodin a la capital, accentua la pressió sobre els accessos, tant amb transport públic com privat, i aquest és un dels grans estrangulaments addicionals que té la ciutat.
La pujada dels tipus, que continuarà a mig i possiblement al llarg d’una dècada, que es mantindran alts, empitjora encara més aquesta situació.
I, per si tot això fos poc, la nova llei de l’habitatge, tal com s’anunciava, està detraient pisos del mercat, en aquest cas del de lloguer, que és una vàlvula d’escapament per a les pensions. Són els petits propietaris els que fugen d’aquesta manera de mercat perquè consideren complex i perillós i sotmès a moltes incerteses.
Un estudi del grup Tecnocasa i la UPF assenyala que el 12,6% de l’habitatge de lloguer de Barcelona desapareixerà. En xifres absolutes, això representa perdre 24.000 habitatges, fet que s’afegirà als actuals dèficits, multiplicant el problema. La bola de neu que s’està formant sobre Barcelona és cada vegada més gran. Aquests habitatges passaran majoritàriament al mercat de compravenda i s’accentuarà un procés que ja és ben evident a l’Eixample, Gràcia, Ciutat Vella i Sant Antoni, que és el de la gentrificació de la ciutat perquè seran estrangers residents temporals o nòmades digitals els que adquiriran aquests pisos, expulsant la gent de la ciutat. Ja hem vist aquest problema en altres capitals amb efectes a mitjà termini molt indesitjables, com és el cas de San Francisco.
De moment l’única cosa que ha sabut dir Collboni no inspira confiança perquè en les seves primeres declaracions ha garantit que serà la primera ciutat en aplicar precisament la malaurada llei de l’habitatge.
La pressió del turisme i de la gentrificació destrueix el comerç local i aquí, no ja Venècia, sinó la mateixa ciutat de Roma és un exemple dels seus efectes devastadors de com el negoci de tota la vida, que donava vida i servei al barri, desapareix substituït pel monoconreu d’activitats dedicades al turisme.
Hi ha un bloc crític que està degradant Barcelona i que s’estén com una taca doli. Ara ja forma part d’un problema clàssic de l’Eixample. Són els accessos a les terrasses combinats amb el botellot, els sorolls i la brutícia. Collboni ha garantit mesures en aquest sentit. Aquest estiu serà la seva prova de foc.
De moment tot va de mal borràs perquè s’ha inaugurat una nova activitat turística que fins ara semblava reservada a Ciutat Vella. Es tracta de les rutes de bars organitzades, que poden reunir un centenar de persones que van voltant pels carrers i visitant bars prèviament acordats en una excursió massiva i etílica. Malament, o ho tallen ja de soca-rel o han afegit un nou problema a la llista dels existents.
Com ja s’havia anunciat l'”eix verd” de Consell de Cent s’ha convertit en un focus que combina la tendència a la gentrificació dels habitatges de lloguer amb els problemes habituals de l’Eixample que aquí queden concentrats.
La brutícia, les terrasses que ho envaeixen tot, la circulació i aparcament caòtic de camions i furgonetes de càrrega i descàrrega que tenen en aquesta via per als vianants el seu refugi, al qual se li afegeix la circulació desmesurada de motos, patinets i bicicletes que com no tenen els cotxes com a competidors circulen a tota velocitat.
Si no afronta totes aquestes qüestions de manera immediata, de forma que l’estiu no se li tiri a sobre, Collboni tindrà un mal començament com a alcalde.
Loading ...
