Malgrat que el problema de la pandèmia per coronavirus no estigui en les prioritats dels temps de dedicació del president Sánchez, aquesta és una qüestió crucial per a Espanya. Ho és per la seva repercussió en la vida de les persones, els malalts, els afectats per les seqüeles i els morts. Ho és també per la incerta recuperació econòmica, i afecta poderosament a un aspecte bàsic per a un país tan dependent del turisme com és Espanya, que és la imatge exterior.
No és poca cosa que tant en la primera onada de març com en la segona, l’actual, Espanya encapçali tots els rànquings de mals resultats i no només això, sinó que no rectifiqui substancialment el que són errors reiterats i denunciats des de dins i des de fora, com és la manca d’un sistema clar d’indicadors que assenyali el tipus de mesures a adoptar, i la manca de direcció del govern de l’estat en un tema que no té fronteres i que no es pot deixar només als criteris de les Comunitats Autònomes. Només cal observar la gran contradicció que hi ha entre aquelles reunions setmanals que el president Sánchez feia amb tots els presidents autonòmics quan hi havia el comandament únic i bàsicament tot es concretava en un “ordeno y mando”, i l’absència total d’aquestes reunions en la fase actual en la que cada autonomia va pel seu compte i on seria necessària una coordinació clara. La resposta d’aquesta important contradicció segurament ha de cercar-se en una qüestió d’imatge del guru electoral de Sánchez, Ivan Redondo. En aquelles reunions el president del govern podia exhibir diàleg perquè només manava ell. Si ara es fessin les necessàries reunions de coordinació, hauria d’arremangar-se i molt perquè les mesures en gran manera depenen de les autonomies i haurien de forjar consensos, amb el risc de desgast polític.
El problema de Madrid és molt greu per la dimensió de la pandèmia, el seu possible efecte multiplicador i per l’impacte sobre el PIB espanyol. Si l’economia de Madrid es contrau, la recuperació patirà notablement perquè ella sola representa el 19% del PIB espanyol (ja no diguem què passaria si la situació a Barcelona s’agreugés, perquè aquí hi ha un altre 19%). En realitat la recuperació es juga molt en aquestes dues grans àrees econòmiques, i fins ara cal dir que l’enfocament del govern central ha estat inexistent. Catalunya finalment ha començat a fer bé part dels deures i sembla tenir més o menys controlada la Covid-19, però en uns nivells tan alts, sobretot a Barcelona i la seva àrea metropolitana, que hi ha el risc que en un moment determinat pugui esclatar de nou la pandèmia.
En el fons hi ha una manca de criteris clars i comuns de quan aplicar les mesures més dràstiques. Fins ara semblava, en relació amb Madrid, que no hi havia lloc a confinaments i reduccions enèrgiques fins a superar la desmesurada xifra de 1.000 casos acumulats en 14 dies per 100.000 habitants. Però després el govern espanyol ha canviat de criteri i ha introduït una norma molt més proporcionada, la dels 500 casos, que Madrid refusa o bé demana que sigui d’aplicació generalitzada a tota Espanya, en aquells llocs que, com Navarra, també se situen per sobre d’aquests límits, que cal dir que continua sent alt. La referència internacional, la del Harvard Global Health Institute, estableix el llindar en 25 positius diaris com a mínim per cada 100.000 habitants durant 14 dies, és a dir un acumulat de 350. Si apliquéssim aquest criteri a més de Madrid i Navarra haurien de patir serioses restriccions del tipus fase 1 La Rioja, Castella la Manxa, Múrcia, Aragó i Castellà i Lleó. No és poca cosa. I l’eficaç sistema de semàfors alemany (verd, groc i vermell), encara redueix més la xifra.
Sigui com sigui, Espanya presenta dèficits molt grans i no aplica organització ni recursos a resoldre’ls. Uns ja els hem apuntat pel que fa als criteris llindars per actuar, altres són la insuficiència crònica de rastrejadors. De fet només Galícia i Canàries en tenen un nombre suficient d’acord amb els criteris de l’OMS. Cal dir que d’acord amb aquest organisme internacional el nombre de rastrejadors no és una xifra fixa, sinó que varia en el temps en proporció al nombre de contagis, fet que és de sentit comú perquè a més persones que contrauen la malaltia, més nombre de contactes i majors exigències de rastreig. Per exemple, d’acord amb aquests criteris Catalunya necessitaria 11.500 rastrejadors, quan només en té 1.543. I Madrid que presenta la minsa xifra de 800 rastrejadors, en necessitaria l’astronòmica xifra de 42.000. Aquestes relacions ens diuen que a partir d’un moment determinat el rastreig ja no és una eina útil per deturar la Covid, perquè arriba a unes xifres tan grans el nombre de persones necessàries dedicades a identificar els casos, que és impossible assolir i és el senyal clar que cal confinar o restringir molt.
Si el radar Covid-19 estigués operatiu, permetria reduir en una tercera part la xifra de rastrejadors que dóna l’OMS en funció del nombre de casos. Seria un bon progrés, però així i tot les magnituds de les necessitats en personal continuarien sent molt altes. La feblesa de l’assistència primària és un altre factor de les deficiències espanyoles i allà on ha estat ben resolta, per exemple València, l’impacte de l’epidèmia es fa sentir menys.
Més informació sobre el coronavirus a ESPECIAL CORONAVIRUS
Loading ...
