Aquest dijous es van manifestar a la plaça Sant Jaume 1.200 persones segons la Guàrdia Urbana, una xifra lleugerament superior a la que van donar els mateixos manifestants i que diu molt a favor d’ells perquè és habitual exagerar-la fins a límits inversemblants. Ha estat un gest important, però ni de lluny decisiu. Mostra malestar, però no expressa encara una força alternativa.
Mentrestant, el govern municipal continua amb el seu pla d’ensenyar-nos superilles, però que tenen un caràcter marginal, perquè no expressen realment la dimensió del què es vol fer. Més aviat són aparadors preelectorals.
En aquest cas és una zona de vianants de només de 14.000 metres quadrats, poc més que una illa de l’Eixample, entre els carrers d’Almogàvers i Zamora al Poblenou, fora, per tant, del brogit del trànsit de l’àmbit central de la ciutat de l’Eixample com a imaginari.
El que s’ha fet no expressa realment el projecte Colau, com no ho fa la superilla del mercat de Sant Antoni. Perquè aquest projecte consisteix a impedir la circulació de cotxes en un de cada tres carrers de l’Eixample i la qüestió obvia és què passa, per on es mouen els cotxes que passaven per la vialitat suprimida. En realitat, el projecte de fer més habitable la ciutat i reduir els desplaçaments amb vehicles privats requereix prèviament un pla que Barcelona no té: el de la transformació del transport públic que fa possible reduir el nombre de cotxes sense mortificar i fer més difícil la vida dels ciutadans que l’utilitzen pels seus desplaçaments necessaris. Però, evidentment, això és molt més complex que anar fent places i plantant quatre herbes. El que fa Colau s’adiu a la clàssica definició de populisme: aportar solucions simples (i impossibles) per a problemes complexos.
Però si ens fixem en les nova superilla de Colau, podem constatar que fins i tot és un model desafortunat. En definitiva es tracta de zones de paviment dur amb uns quants arbres i alguna vegetació per donar-li color, però que en cap cas significa la necessària transformació verda de la ciutat del segle XXI que s’ha de produir.
Aquests espais, a més en les condicions concretes de Barcelona, presenten dos greus inconvenients que Colau tampoc aborda. Un és que es transformen en àrees d’ocupació preferent pels botellots, que s’estenen per la ciutat i que alteren radicalment la vida dels veïns. L’altre és que aquest paviment al mateix nivell i sense vehicles es transforma en l’empori dels patinets i bicicletes que l’envaeixen irremissiblement i multipliquen el risc d’accident contra els vianants, que estan convençuts que circulen per una zona protegida.
A Barcelona els dos fenòmens, la invasió de zones de passeig i la accidentalitat dels patinets elèctrics, està desbocada sense que l’Ajuntament hi faci res. Cada vegada se’ns diu que disposen de més Guàrdia Urbana, i cada vegada és més difícil veure’n algun al carrer. L’últim estudi del RACC constata que la majoria d’usuaris de patinet desconeixen les normes i que tendeixen a imposar la seva llei sobre el més fràgil, que és el vianant, i el problema es multiplica amb les bicicletes. En desaparèixer totalment el vehicle privat, que omple els carrers, i quedar reduïda la circulació a aquest tipus d’enginys, encara estimula més a que es moguin segons el seu criteri i interès, i no d’acord amb les normes de la circulació.
Finalment cal recordar que el projecte de superilles de Colau, impedint la circulació per a 1 de cada 3 carrers de l’Eixample només serà possible si prohibeix l’ús dels vehicles amb etiqueta groga. Naturalment, això no es farà abans de les pròximes eleccions, però si torna a guanyar les forces que poden formar govern amb Colau, i aquí cal afegir-hi socialistes i ERC, aleshores sí que els cotxes amb etiqueta groga de Barcelona, que són la tercera part dels que hi ha a la ciutat, hauran begut oli.
