Catalunya, encara que no ho sembli, és un país forestal i de boscos. A escala europea és el quart territori amb més superfície arbrada després de Finlàndia, Suècia i Àustria. El 42% del nostre territori està arbrat. I això significa 1.348.000 d’hectàrees. A més, ha anat augmentant successivament a un ritme de més 8.000 hectàrees anuals, de manera que el 1993 la superfície era només del 38%, però és que la dada del 42% no és actual, sinó que és fruit de l’últim inventari forestal de Catalunya.
En l’actualitat, la superfície és molt més gran. A més la qualificació de terreny forestal, aquella part que no està ocupada per arbres, arriba al 64% del total català. La major part d’aquesta superfície forestal, el 75,4%, és privada, però només ¼ part d’aquesta superfície té planificació per la seva explotació. L’altra 4a part del total és de titularitat pública i en el seu 70% està planificada. Només amb un cop d’ull a aquestes xifres ja podem veure que hi ha molt a fer i no es fa.
Els boscos catalans signifiquen una gran aportació que no es comptabilitza. Per exemple, absorbeixen de l’ordre del 10% de les nostres emissions de CO₂.
El problema central és la seva escassa capacitat de generar recursos econòmics. Tota aquella quantitat d’hectàrees aporta de l’ordre de 60 milions d’euros l’any, comptant tots els usos: la fusta, la llenya, el suro i tots els productes que es troben al bosc i que són comercialitzats. De fet, l’impacte econòmic dels parcs naturals i de la resta de la superfície arbrada a conseqüència dels visitants té un impacte que és més del doble de la producció directa, perquè supera els 160 milions d’euros.
La gran pregunta és: com després de tants anys d’autogovern continuem sense tenir un model i un pla que transformi aquest gran potencial en riquesa efectiva? És possible que l’administració de la Generalitat hagi deixat durant tants anys abandonada la política forestal i hagi deixat lliurats als seus propis recursos, que són inexistents, donada la molt baixa rendibilitat del bosc, als propietaris forestals?
Sobre el problema ha planat un fals ecologisme que ens diu que els boscos són intocables, en lloc de dur a terme una bona gestió forestal que permetria masses forestals de major entitat i millor aprofitament. A cap finlandès, el país amb més boscos d’Europa, se li acut pensar que els seus arbres són intocables. El que sí que vetlla és perquè la gestió serveixi per millorar el forest i fer-lo sostenible.
La política forestal dominada pels urbanites de Barcelona fa dècades que confon el forest amb una mena de parc temàtic a l’esquena dels seus titulars. Però és que fins i tot el territori públic és de gestió clarament millorable.
Quan arriben els grans incendis, difícils d’aturar perquè tenim boscos de baixa qualitat forestal, però de gran densitat vegetal que es cremen i fan difícil la intervenció, aleshores sempre parlem de l’absurda “neteja del bosc“. És una manifestació més de com la visió urbana s’imposa sobre la realitat, perquè els boscos no “es “netegen” sinó que es gestionen amb criteris forestals, que vol dir també ecològics.
Una de les grans accions que ha d’emprendre necessàriament Catalunya a la tercera dècada del segle XXI, és el d’una política forestal i ecològica eficaç que millori els recursos que el bosc aporta i que incrementi encara més la seva capacitat captadora de carboni i de micropartícules. Aquesta acció encara és més necessària perquè el bosc també serveix per millorar la retenció d’aigua de pluja i amorosir l’augment de les temperatures, que és cada vegada un problema més gran.
Per exemple, a Barcelona la mitjana de mínimes per a aquesta època de l’any des de 1926 és de 14ºC, però les que estem enregistrant aquest mes d’octubre se situen en els 21ºC. I de màxima la mitjana està en els 20,9ºC, però la realitat que experimentem marca l’elevada xifra de 27ºC. També el bosc contribueix a amorosir aquest problema.
Segueix-me Twitter: @jmiroardevol
Loading ...
