El nou govern de Sánchez aplega un conjunt de persones que en bona part presenten uns excel·lents currículums, i aquesta és una bona condició per començar a governar. Però aquest bon inici queda malparat per una ràpida successió d’errors inicials, que a més incideixen en la dimensió més sensible del president del govern: la de la seva credibilitat.
És molt difícil que els ciutadans assimilin amb facilitat que aquells als qui fa uns mesos va vetar formar part del govern, tot afirmant que li provocaven insomni, ara siguin vicepresident i ministres, i gaudeixin de tots els seus elogis. No ha canviat res entre els mesos d’estiu i ara, excepte un punt: la necessitat d’aquelles persones que abans va refusar per seguir sent president del govern. No és una bona carta de presentació, almenys no per despertar confiança, perquè la seva paraula canvia radicalment en funció del seu interès.
Primer error. Haver accedit amb l’acord amb ERC. Sánchez no podia haver arribat a un acord que signifiqués la desaparició de la Constitució del text pactat, ni establir futures hipoteques importants en relació amb el comportament de la Justícia. ERC havia fet massa camí per tirar-se enrere, però fins i tot en cas contrari, i votant en contra de Sánchez, pel futur del país hauria estat millor el no acord que el desgast continuat de les institucions.
Segon error. Fragmentar, fins a extrems que refreguen el ridícul, l’administració, a fi de crear ministeris inútils per a la gent d’UP. Dos exemples. El que avui és el ministeri de consum, ahir era una simple direcció general. Un altre, de les 28 secretaries d’estat, que sempre marquen la dimensió dels ministeris, només 4 corresponen a la vicepresidència d’Iglesias i als 5 ministres d’UP.
Tercer error. Un pacte polític amb UP que recull mesures molt boniques, però que és econòmicament insolvent, fet que obligarà a continus jocs de mans des del govern per fer veure que es fa el que no es pot fer. Un cop més, el dany a la credibilitat institucional.
Quart error. L’error greu d’haver nomenat com a fiscal de l’estat a la que fins ahir era ministra de justícia, Dolores Delgado. És dels tipus que només genera nous i importants conflictes per al futur.
Cinquè error. La immaduresa d’Iglesias en una de les seves primeres compareixences públiques, que han merescut una insòlita rèplica del Consell General del Poder Judicial. Iglesias no té assumit que, en una democràcia liberal que comporta la divisió de poders, l’executiu no ha de pronunciar-se ni fer judicis sobre el poder judicial. I encara un segon error d’Iglesias que comparteix Sánchez: confondre feminisme amb nepotisme. És impresentable que la seva parella, que ja la va fer segona en el comandament d’UP, s’assegui al Consell de Ministres. Iglesias ha intentat defensar-se argumentant que aquest punt de vista és masclista perquè assenyala la dona. S’equivoca o es vol equivocar. No assenyala la dona, assenyala la parella, home o dona, que ocupa un càrrec governamental subsidiari, al mateix temps que viu amb l’altra persona. Si la secretària general d’UP i la vicepresidenta fos Montero, i Iglesias el subaltern, la crítica de nepotisme es dirigiria contra ella i no contra Iglesias. És el cas de l’ajuntament de Barcelona on Colau ràpidament va trobar-li un càrrec públic a la seva parella.
