La Reina Elisabet II ha tingut un comiat a l’alçada del seu pes històric: ha estat la monarca que més anys s’ha mantingut al tro del Regne Unit i ha preservat la unitat del reialme durant un llarg període de canvis profundíssims.
Però la reina d’Anglaterra és encara més important per un altre motiu: sembla ser el darrer gran personatge públic capaç de generar l’aprovació unànime no sols dels seus súbdits sinó de l’opinió pública mundial.
Efectivament, resulta difícil trobar algú que gosi criticar obertament un personatge tan lleial, bolcat a la seva tasca i recte. Inclús a Catalunya, feu del republicanisme més visceral, Elisabet ha esdevingut l’antítesi de la monarquia encarnada en la figura de Joan Carles.
La reina Elisabet ha aconseguit aquesta aclamació unànime mantenint-se fidel als valors tradicionals per antonomàsia
El més revelador és que la Reina Elisabet ha aconseguit aquesta aclamació unànime mantenint-se fidel als valors tradicionals per antonomàsia: Déu, família i pàtria, responsables dels vincles més forts que mantenen unida una societat. Elisabet no sols els ha encarnat sinó que, a través del seu compromís i respecte pel deure, els ha posat en pràctica de forma constant.
Es tracta de valors que se situen a les antípodes del individualisme subjectiu que promouen molts dels que han aclamat el fèretre de la difunta sobirana. En aquest sentit, Elisabet II ha estat un anacronisme en el millor significat possible que se li pugui donar al terme.
Amb la reina, el món perd el que segurament haurà estat el darrer gran personatge públic capaç de despertar l’admiració unànime. Almenys, durant una bon període de temps.
Ja fa anys que els altres gegants de la història que han despertat una admiració similar han deixat aquest món: en el pla polític, podem citar Nelson Mandela. En el religiós, la Mare Teresa de Calcuta.
Es tracta de figures capaces d’unir persones molt diferents, de la mateixa manera que ho ha fet la reina. I, curiosament, totes representaven en darrer terme els mateixos valors cristians, portant-los més enllà del debat polític i aconseguint que fossin un exemple universal.
Avui, els personatges que se’ns presenten com a models a seguir solen estar molt allunyats dels ideals que encarnaven aquests difunts. En comptes d’unir, generen divisió. Podem pensar en Greta Thunberg, la fama de la qual es basa en oposar la generació dels baby boomers als joves, que serien “víctimes climàtiques” dels primers.
O en el moviment woke, que en la seva vessant racialista molt forta als Estats Units, busca oposar els negres als blancs. En una altra corrent, la sexual, tan present a Espanya, tracta de criminalitzar els homes heterosexuals.
Que els mateixos que aclamin els herois del wokisme plorin per Elisabet és una flagrant contradicció. Però almenys té el mèrit de demostrar que, en darrer terme, el que realment mou i commou l’ésser humà segueixen sent els vincles forts que la reina tan admirablement ha representat.
Llàstima que, a força de demolir els fonaments de la cultura occidental i desvincular els individus de la tradició, les nostres societats hagin arribat a l’extrem de no ser capaces de produir, de moment, nous personatges a l’alçada d’Elisabet II.