Si cal resumir el resultat de les eleccions europees en una sola afirmació, aquesta és incontestablement que avui l’UE està més dividida, i sobretot fragmentada, que la setmana passada.
Agregats, els resultats de les eleccions als 28 estats membres presenten un continent cada cop més allunyat del bipartidisme moderat de social-demòcrates i demòcrata-cristians sobre el qual es fundà la UE.
Un parlament més aviat de dretes… Si això encara significa res
Per primer cop en la història de les eleccions al parlament europeu, els dos partits històrics no sumen majoria absoluta. Ambdós han retrocedit en una proporció semblant tot i que més aguda en els socialistes.
Si se simplifica el màxim possible, la nova cambra parlamentària serà més aviat de dretes: 351 contra 254 eurodiputats, excloent els liberals de centre, que tenen 109 diputats, i el grapat de 37 independents amb posicionaments molt heterogenis.
Però aquesta observació vol dir ben poc: dins la dreta hi trobem des del centrisme d’Angela Merkel (180 eurodiputats pel Partit Popular Europeu) fins l’anti-europeïsme furibund de Nigel Farage (54 parlamentaris en el seu grup europeu), passant pel conservadorisme de Víktor Orban (inclosos en els 180 del PPE) i de la polonesa Llei i Justícia (59 pel seu grup reformista). Impossible que es posin d’acord entre ells.
A l’esquerra, cal destacar que els partits propers al neo-marxisme com Podem segueixen perdent rellevància (de 52 a 39). Aquest desinflament, però, sembla alimentar una ideologia emergent, la dels ecologistes (de 52 a 69 eurodiputats, foren la sorpresa de la nit).
Fragmentació cultural
Passant de l’anàlisi dels resultats immediats a l’evolució social de fons que ajuda a entendre’ls, sembla clar que Europa està entrant en una nova era. Els nous temps que deixa entreveure el parlament europeu es caracteritzaran per una fragmentació cada cop més aguda de les societats del Vell Continent.
On abans hi havia tan sols dues visions del mateix projecte europeu, la de centre-esquerra i la de centre-dreta, ara n’hi ha vuit. En efecte, 8 forces polítiques s’han repartit la gran majoria de vots. Al 2014, foren set, i al 2009, sis.
A més, a diferència d’abans, les diferents opcions tenen ben poc en comú entre elles. Rere les diferències ideològiques, els dos vells partits bevien del humanisme cristià que ha caracteritzat la cultura europea des de començà a prendre forma amb la fi del Imperi Romà.
Ara, aquest marc comú que permetia una entesa de mínims positius per avançar s’ha esberlat. Cada força política representa un marc cultural diferent, amb premisses ideològiques que es tradueixen en agendes polítiques que no tenen res a veure les unes amb les altres.
En comptes de grans partits que aglutinin, hi trobem de forma cada cop més evident una multitud de grups que cerquen defensar els seus interessos particulars. Entre aquests, hi trobem els ecologistes, els animalistes, les feministes, els fanàtics del multi-culturalisme i els seus detractors. Tothom vol defensar el seu tros de terra, sense preocupar-se del conjunt.
A França s’han presentat 34 llistes electorals, la xifra més alta de la història. I molts francesos han votat partits minoritaris: un 7% del vot ha anat a parar a candidatures que no han obtingut representació. Un percentatge altíssim.
A Espanya hi han hagut 32 llistes, 10 de les quals han obtingut més del 1% dels vots, incloent un partit animalista.
De fet, en cap país de la UE dels 15 (que aglutina en general els 15 països més desenvolupats de la Unió) hi ha hagut una sola força política que hagi acumulat més del 35% dels vots.
En canvi, en països de l’est com Hongria o Polònia que mantenen més vives les seves arrels trobem encara majories relativament àmplies.
L’UE, paralitzada?
El nou parlament europeu està més dividit que mai. Les diferències ideològiques i cada cop més, també culturals, que separen els seus grups no paren d’eixamplar-se.
Més que no pas l’euro-escepticisme (Europa sí o no), el gran perill que haurà d’afrontar el Vell Continent serà la impossibilitat de posar-se d’acord sobre quin model europeu volem.
La paràlisi de que s’acusa a Brussel·les probablement s’aguditzarà en els propers anys, en un context internacional hostil en que la unitat esdevindrà més necessària que mai.
