Ahir es va produir l’últim debat entre els dos candidats que concorren a la segona volta de les eleccions argentines, que es duran a terme aquest diumenge en un país destrossat per la inflació, la dualització, l’endeutament públic i la fugida de capitals, com a primer esport del país.
El Nobel d’Economia, Samuelson, afirmava que el món es dividia en països rics, països pobres, el Japó que ningú sap per què és ric, i l’Argentina que ningú sap per què és pobre. És una caricatura, però que expressa prou bé l’astorament davant la crisi permanent d’aquell país que, a principis del segle XX, era una de les grans promeses mundials, donat el seu potencial de recursos naturals, ramaders i agrícoles i que ha anat de mal borràs, de crisi en crisi.
I ara les eleccions es juguen entre un candidat que vol dualitzar l’economia del país i suprimir el Banc Central, entre altres idees i que ha fet una campanya de destrucció massiva; i un altre candidat que tota la vida ha estat en política, és l’actual ministre d’economia i, per tant, pertany al peronisme que és un dels agents fonamentals de la crisi.
Però, tot això, per què passa?
Hi ha un informe del Banc Mundial, ¿Por qué Argentina no logra crecer?, de l’any 2017, que situa tres grans raons complexes.
- La inestabilitat macroeconòmica, donat que Argentina pateix episodis recurrents d’inflació desbordada, dèficit fiscal, endeutament extern i crisis canviàries (qui no recorda el famós “corralito”?) que han erosionat la confiança, reduït la inversió i estalvi i ha generat pobresa i desigualtat. La recepta és clara: ha d’equilibrar els seus comptes públics, enfortir el marc monetari financer i millorar la seva inserció internacional. El problema és que per fer tot això cal trencar molts plats, és a dir, crear malestar en la població i evidentment aquesta no és la habilitat peronista.
- La baixa productivitat. És un mal que fa dècades que arrossega Argentina i ha fet perdre competitivitat davant altres països emergents. Entre les causes, el Banc Mundial assenyala l’escassa diversificació productiva, la seva pobra innovació tecnològica, la baixa qualitat educativa i la rigidesa laboral.
- Finalment, la falta d’integració als mercats mundials, tant en l’àmbit comercial com financer que li han impedit aprofitar les oportunitats de globalització.
És clar que hi ha més factors negatius. Un és un intervencionisme estatal corporativista que destrueix tot criteri lligat a l’eficiència econòmica, control de preus, regulacions restrictives, despenalitzacions improvisades, … I a aquesta intervenció estatal excessiva s’hi afegeix el seu correlat: la corrupció, un problema endèmic de la política i administració argentina en la qual hi participen des del primer mandatari fins a l’últim administratiu, si és que pot.
Tots aquests fets determinen mancances concretes. Per exemple, la manca d’intervenció en infraestructures i el pèssim estat de l’educació.
En últim i primer terme la crisi argentina és una crisi de les seves institucions, incapaces de complir amb la seva missió. És una crisi política profunda que fa dècades que va començar i que la societat argentina no ha sabut trobar en si mateixa els recursos necessaris per a una regeneració.
No és un problema derivat de la “pobresa del país”, malgrat que cada vegada té més pobres. Al contrari, la seva abundància de recursos en aquest cas no li ha facilitat disposar de bones institucions i polítics honestos. Podríem dir que és l’altra cara de la moneda que significa Portugal, un país amb escassos recursos i castigat històricament pel cost de les seves llargues colonials, qui dona bones lliçons, com ara mateix, de governança, de respecte a les institucions, d’eficàcia en la persecució de la corrupció política. Que té un cap d’estat amb atribucions que li permeten exercir d’àrbitre sobretot perquè té la potestat de convocar eleccions i vetar lleis en determinades condicions. Pas a pas, Portugal fa un camí que, per exemple, Espanya va desfent i en determinants aspectes ja ha aconseguit superar el que continuen sent problemes crònics per a Espanya, com és la crisi educativa i l’elevada taxa d’atur.
En un extrem està Argentina, entre Milei i Massa, a l’altre hi ha Portugal i entremig podríem dir que es troba Espanya. La qüestió de fons és que l’oposició espanyola tendeix cada vegada més a assemblar-se a l’argentina amb una diferència fonamental, això sí: al marge de la crisi institucional i política, l’economia espanyola és extraordinàriament més competitiva i disposa de l’aixopluc de l’euro i la UE. És tot un altre món.
Loading ...
